Encara que esta investigadora va rebre el premi Nobel, no forma part de les llistes de dones científiques més rellevants.
Marie Goeppert-Mayer va nàixer en 1906, a Alemanya. Pertanyia a una família d’intel·lectuals, de manera que des de la seua infància va estar envoltada d’importants professors; entre altres, Enrico Fermi i Wolfgang Paulino.
Sempre va mostrar grans aptituds, així que el seu pare la va encoratjar a cursar estudis superiors. En 1910 la família es va traslladar a Göttinga, quan el seu pare va ser nomenat professor de Pediatria en la Universitat del municipi. Ella volia ser científica, i eixa universitat tenia gran prestigi en els camps de les matemàtiques i la física. Es va matricular en Matemàtiques, però en eixe mateix any el físic Max Born la va convidar a unir-se al seu seminari de física, de manera que a partir d’eixe moment es va dedicar més a esta ciència.
Va acabar la tesi doctoral en 1930. En ella va calcular la probabilitat que un àtom fora capaç d’absorbir dos fotons simultàniament. La seua teoria va ser confirmada experimentalment en la dècada dels seixanta amb l’arribada del làser. Eugene Wigner va qualificar la tesi de «obra mestra de claredat i concreció.»
Marie Goeppert-Mayer i el seu marit es van traslladar als Estats Units, on ell va ocupar un lloc en el Departament de Química de la Universitat Johns Hopkins, però a ella no la contractava cap universitat ni institució. Els membres del Departament de Física van aconseguir per a ella un lloc de professora agregada que, encara que era modest per a les seues possibilitats, li va facilitar un lloc on treballar en l’Edifici de Física i li va donar accés a totes les instal·lacions.
El ràpid desenrotllament de la Mecànica Quàntica tenia relació directa amb l’avanç de la Física Química. Marie Goeppert-Mayer era la persona més preparada per a estudiar esta correspondència, ja que en esta universitat ningú posseïa una formació en mecànica quàntica com la d’ella. Al costat de l’estudiant Alfred Sklar, va aplicar la mecànica matricial de Heisenberg i la teoria de grups en un treball pioner sobre l’estructura dels camps orgànics.
Va escriure un article, en 1935, sobre la desintegració beta doble, que no va ser verificat fins a 1967, però que en l’actualitat és fonamental en la física de neutrins, i ajuda a dilucidar la seua naturalesa.
Malgrat la seua vàlua i capacitat, va treballar en poques ocasions en llocs remunerats. Quasi sempre va desenrotllar la seua carrera com a professora i investigadora voluntària no remunerada. Fins i tot amb totes estes dificultats, va fer un treball brillant en el camp de la investigació.
En 1963 va rebre el premi Nobel de Física pel seu descobriment sobre l’estructura de capes nuclear. Va desenrotllar el càlcul matemàtic que demostrava el model de capes nuclear. En el seu discurs d’acceptació del premi, va dir:
«Guanyar el premi ha sigut la mitat d’apassionant que fer el treball»
Imatge: Wikimedia Commons
Este article va ser publicat per primera vegada en Diario Feminista el 5 de setembre de 2020
Assessora de Diversitat i Gènere. Professora-tutora de la UNED. Professora de Llengua i Literatura en secundària