Infància i adolescència viuen hui, en els mitjans, les xarxes i les escoles, la pressió d’haver de “atrevir-se” a fer coses contràries als seus sentiments, valors i desitjos. Ja en els anys seixanta vaig viure una adolescència en la qual només sent un heroi podies no patir bullying sense sotmetre’t ni una sola vegada a la gran pressió per als ritus d’iniciació en la “homenia”, com ara fumar, mirar pornografia, eixir de caça de xiques, dir paraules menyspreadores de les víctimes d’eixa pràctica.
Hui la pressió és moltíssim major i més primerenca per la influència de les pantalles i perquè en la majoria de les escoles no s’educa perquè siguen lliures, perquè siguen valents i s’atrevisquen a dir “jo mai” a les pràctiques de submissió. Al contrari, es diu llibertat a sotmetre’s a eixes pressions, a “atrevir-se” a sotmetre’s, en lloc d’atrevir-se a gaudir de la bellesa d’unes relacions lliures, plenes del desig de bellesa i de sentiments. Fins i tot el “jo mai mai” s’ha usat com un joc d’assetjament i submissió en una coacció de grup, preguntant sobre pràctiques sexuals amb freqüència submises i assenyalant als qui no les han tingudes.
El capital depredador ha potenciat tot tipus de desqualificacions als qui no se sotmeten, com que ningú és perfecte, que les coses no són blanques ni negres, sinó que totes tenen tonalitats grises, que “estic orgullós dels meus defectes”, que és necessari cometre errors per a aprendre, que el que és divertit és allò dolent i que allò que és bo és avorrit. No obstant això, hui també tenim més recursos per a educar a la infància perquè no se sotmeta. En la meua adolescència no es parlava de masculinitats alternatives. Els qui vam iniciar eixe discurs no el vam fer aprenent dels nostres errors sinó no cometent-los, sentint l’orgull de fer les coses precioses i no lletges, bé i no malament, amb la veritat per davant i no amb enganys. Quan ens acorralaven, preguntant que com sabíem que no ens agradava fumar o anar de caça humana si no ho havíem provat, contestàvem que tampoc havíem provat el cianur i sabíem el que era. Quan ens deien que això és el que agradava a moltes xiques, déiem que no a les que ens agradaven i nosaltres sí que triàvem i ens triaven.
Si la infància només escolta als qui es van sotmetre i presenten en públic les seues lletjors com a llibertat, o com a errors necessaris per a aprendre, o com pròpies d’una edat encara no madura, senten que és impossible resistir-se, que és inevitable, i cauen en la mateixa submissió. Perquè isquen d’eixa captivitat plena de lletjor, cal obrir-los una porta, cal educar per a dir amb orgull “jo mai”, amb un dels significats que la RAE arreplega de la paraula orgull: “amor propi, autoestima”. La majoria dels qui ens vam atrevir a no fumar mai tenim millor salut i més atractiu que la majoria dels qui es “van atrevir” a fumar. La majoria dels qui ens vam atrevir a no eixir de “caça humana” tenim millors relacions que la majoria dels qui es “van atrevir” a fer-ho.
[Foto de Sammie Chaffin en Unsplash]
Catedràtic Emèrit de la Universitat de Barcelona. Investigador número 1 del rànquing científic internacional Google Scholar en les categories de "gender violence" i "social impact" (violència de gènere i impacte social, respectivament). Director de REVERS-ED.