Abordar l’educació afectivosexual a les tutories, a títol personal, i crec que per a molts dels meus companys i companyes de professió, sempre ha sigut més que un repte, una dificultat. No haver rebut una formació específica sobre el tema i la manca de seguretats en les propostes d’educació afectivosexual han accentuat esta sensació d’inconsistència davant d’un tema tan important.
Hui ja no hi ha disculpa per a no afrontar des de les evidències científiques l’educació afectivosexual a les escoles, per les repercussions que té sobre el benestar de les persones, la convivència als centres i tot això sobre l’èxit escolar i el desenvolupament ple de les persones que estem educant. Amb tot, la educació afectivosexual efectiva segueix sent una assignatura pendent al nostre sistema educatiu per la manca de rigor; en primer lloc, pel fet que els continguts no estiguen basats en evidències sinó, sovint, en ocurrències que, encara que siguen benintencionades, no aconsegueixen els resultats desitjats. En segon lloc, perquè moltes pràctiques i dinàmiques utilitzades tampoc no parteixen de les millors evidències a l’hora d’abordar estos temes amb xiquets, xiquetes i adolescents i acaben resultant perjudicials.
Per a complir l’article 27 de la Declaració dels Drets Humans que estableix el dret de tota persona a participar en el progrés científic i en els beneficis que en resulten, les millors investigacions mostren com és d’important abordar l’educació afectivosexual no des d’ocurrències, sinó des d’una pràctica dialògica que involucre alumnat i famílies.
En este sentit, resulta molt perjudicial que a les guies utilitzades per a l’educació afectivosexual a les escoles i instituts no apareguen evidències tan avalades com les referides al discurs coercitiu o al miratge de l’ascens, o a la violència de gènere aïlladora o als models impositius de atracció i violència, a la importància d’afrontar estos temes introduint el llenguatge del desig i de superar faules com els micromasclismes, o que “l’amor romàntic mata”, entre d’altres que podríem esmentar.
Així mateix, resulta molt contraproduent que estos temes es tracten amb dinàmiques que no estan basades en cap evidència ni han demostrat cap mena de millora, en comptes d’abordar-se dialògicament des d’actuacions educatives d’èxit, com per exemple les tertúlies feministes dialògiques o el model dialògic de prevenció i resolució de conflictes, molt avalades científicament i amb resultats transformadors en múltiples escoles i en tota mena de contextos escolars i no escolars.
Queda un camí molt important per recórrer, encara que no necessàriament llarg si ens posem a les mans de la millor evidència disponible; un camí, en qualsevol cas, molt esperançador, ja que cada vegada són més els docents, les escoles i les comunitats educatives que es decanten per les millors evidències d’impacte social per a assegurar que tots els xiquets, xiquetes, adolescents i les seues famílies tinguen la millor educació per al màxim èxit acadèmic en un sentit ampli: cognitiu, ètic, social i emocional.
