Una de les afirmacions que se solen reiterar als mitjans de comunicació per a millorar l’escola és que la causa dels mals resultats és l’elevada ràtio d’estudiants per professorat i que la manera de millorar els resultats és reduir eixa ràtio. Tot i això, una mirada ràpida a les dades d’educació que podem trobar en organismes oficials com l’OCDE (Education at a Glance) serveix per a desmuntar ràpidament esta falsa creença. La ràtio d’estudiants per professorat que hi ha al nostre país no és, ni de lluny, la més alta que hi ha a nivell internacional. De fet, les dades mostren que en Espanya durant l’última dècada sempre hi ha hagut menys estudiants per docent que al conjunt de països de l’OCDE, de mitjana. De fet, des del 2016 (per exemple), la ràtio d’estudiants per docent a Espanya ha disminuït a primària. Per descomptat, estic a favor de més recursos per a l’educació i, entre ells, reducció de ràtios, però això no s’aconsegueix amb afirmacions que no s’ajusten a la realitat. Els països que aconsegueixen més millores de resultats en poc de temps no se centren en reduir la ràtio sinó en implementar les actuacions educatives que les evidències científiques han demostrat que els milloren.
L’Informe PISA (Programme for International Student Assessment), l’estudi internacional sobre educació més gran, que abasta més països i que es fa amb regularitat, ofereix periòdicament els resultats d’aprenentatge en lectura, matemàtiques i ciències. A l’última edició publicada (la del 2018), els primers llocs en totes les matèries estan ocupats per l’alumnat de Singapur i de la Xina (Macau, Hong Kong i Taipei). Si mirem quina és la ràtio d’estudiants per docent en estos països, les dades mostren clarament que de mitjana superen el nombre d’estudiants que trobem a les nostres aules (Education at a Glance). A la Xina, per exemple, és habitual trobar-nos amb aules de 40 estudiants (tant a primària com a secundària). Caldria esperar que, a països on les ràtios d’estudiants per professorat són molt elevades, els resultats d’aprenentatge es vegeren minvats. Doncs no; les dades de PISA i les de Education at a Glance són contundents per a desmuntar la falsa creença que, com menys estudiants tinga el professorat, millors seran els resultats d’aprenentatge.
No només passa a la Xina. També en països d’altres cultures passa una cosa semblant. Canadà, per exemple, que també apareix sempre al top-10 dels resultats de PISA, resulta que també té molts més estudiants per docent que en el cas espanyol. Una cosa semblant passa amb els Països Baixos, que en l’aprenentatge de matemàtiques també se situa clarament al capdavant del grup.
En canvi, a les nostres aules, especialment a les de secundària, es pot donar el cas que, malgrat que les ràtios són més baixes que en altres països, resulta que tenim més estudiants per aula, perquè ací hi ha més proporció de professorat que no s’està fent càrrec d’una aula. Si és veritat que l’excessiu nombre d’alumnat per classe perjudica els resultats, aleshores esta proporció més gran perjudica els resultats.
Què passa aleshores? Quina és la clau dels bons resultats d’aprenentatge? Segurament són vàries, però totes passen per actuacions educatives d’èxit, que estiguen avalades per la investigació científica internacional, i que tinguen evidències científiques que proven que una actuació donada, si s’aplica tal com s’ha de fer, millora els aprenentatges. Claus com la forma d’agrupar l’alumnat (Valls y Kyriakides, 2010), si treballen la lectura amb les millors creacions de la humanitat en Tertúlies Literàries Dialògiques, si les famílies participen en les activitats d’aprenentatge de l’alumnat, si hi ha activitats d’extensió del temps d’aprenentatge, si els conflictes es prevenen i es resolen amb un model dialògic de convivència, entre altres, estan avalades per la comunitat científica internacional.
Hi ha múltiples evidències ja publicades en revistes d’impacte que este tipus d’actuacions milloren els aprenentatges de tots els xiquets i xiquetes, sense importar ni el context, ni les diferències, ni la procedència, ni la classe socioeconòmica de les famílies. Al contrari, tota eixa diversitat, juntament amb les actuacions educatives d’èxit, és justament allò que explica les millores que obtenen estos xics i xiques en els seus aprenentatges.
