La societat està en continu procés de transformació i per descomptat les escoles han de canviar per a ser eficaces i resoldre els problemes als quals s’enfronten. A totes les persones ens agrada la innovació que serveix per a millorar. No obstant això, sovint, es plantegen “innovacions” o canvis que suposen molt esforç i que, en realitat, no canvien res en el millor dels casos, i fins i tot poden empitjorar la situació.

Les principals referències de qualsevol innovació educativa han de ser les evidències científiques d’impacte social, les necessitats socials i els objectius democràticament decidits per la societat (des de la més àmplia, fins la que conforma la pròpia comunitat) per a millorar els resultats de tot l’alumnat i la convivència, és a dir, perquè tots els xiquets i xiquetes puguen acabar la secundària amb èxit i plantejar-se anar a la universitat, perquè tots els centres siguen espais segurs i perquè se socialitzen en unes interaccions i relacions que ajuden a previndre la violència de gènere.

Per tant, qualsevol innovació s’ha de plantejar aconseguir una millora; però esta millora no la decideix una persona, ni un grup de persones, sinó que són millores que es proposa la societat, d’una manera democràtica a través dels espais creats per a això, i pren com a referència la millora dels aprenentatges i de les vides de tots els xiquets i les xiquetes.

La proposta ha d’estar basada en les evidències científiques d’impacte social, és a dir, que ja haja demostrat després d’un procés científic rigorós que ajuda a millorar eixos resultats, eixa convivència, allà on s’haja aplicat. Així com en medicina o en qualsevol altre camp rebutgem l’experimentació amb persones, també en educació rebutgem l’experimentació amb xiquets, xiquetes i joves. I que tot això es plantege sense hipotecar els uns pels altres, perquè l’evidència científica ens demostra que es poden i deuen millorar els resultats i la convivència alhora, perquè no és possible una bona convivència sense bons resultats acadèmics i viceversa.

Finalment, per a dur-la a terme en un centre o en una aula, és necessari que s’acorde democràticament en un diàleg amb els familiars dels xiquets i les xiquetes o joves als qui va dirigit. Perquè en la societat de la informació, una societat tan diversa com l’actual, no és possible que cap proposta educativa tinga èxit, ni millore res, si no compta amb el suport de la comunitat; sense ella no és possible oferir una educació inclusiva, intercultural, coeducativa i de qualitat.

By Luisa Jaussi

Assessora de necessitats educatives especials i coordinadora de la xarxa de Comunitats d'Aprenentatge d'Euskadi