Diverses persones m’han demanat que argumente una afirmació que vaig realitzar en el meu anterior article en el PE. En concret volen que explique com m’atrevisc a dir que “La societat dialògica” és millor que “Economia i Societat” de Max Weber, “La teoria de l’acció comunicativa” de Habermas o “La distinció” de Bourdieu. Ho faré però, com tota afirmació intel·lectual o científica, tot el que dic és refutable per altres arguments i evidències i us agrairia molt que, si els teniu, els aporteu en un altre article o qualsevol altra de les formes adequades per a un debat intel·lectual.
Vaig considerar que era un argument molt sòlid afirmar que el millor és “Economia i Societat” quan així ho diuen la majoria de docents i professionals de la sociologia. Per exemple, este és el llibre que va quedar primer en l’enquesta realitzada en el marc del Congrés Mundial de Sociologia celebrat a Montreal en 1998. No obstant això, després em vaig anar adonant que quasi ningú dels qui diuen que és el millor llibre l’han llegit. També em vaig fixar en què, sent un llibre molt llarg, quasi totes les cites que es fan del mateix son de les seues primeres pàgines. Finalment vaig llegir un llibre de Marianne Weber i vaig vore que era ella la sociòloga i analitza la societat molt millor que ell, que només es va dedicar explícitament a la sociologia poc més de dos anys.
Una cosa semblant em va ocórrer amb “La teoria de l’acció comunicativa”. Quasi ningú dels qui parlen i escriuen sobre este llibre l’han llegit. Esta és sens dubte una gran obra intel·lectual, molt valorable, però és impossible realitzar una anàlisi excel·lent de la societat actual per part d’un sol individu. Este llibre té errors elementals que s’haurien corregit fàcilment amb diàleg, amb cocreació. Diu basar la seua acció comunicativa en la teoria dels actes de parla d’Austin i Searle, i este diu i demostra que Habermas o no l’ha llegida o no l’ha entesa. Hauria bastat un correu electrònic perquè corregira eixe error, però han passat més de quaranta anys i no s’ha fet eixa correcció. També hauria bastat un correu al millor alumne de Parsons (Merton) per a corregir el seu elemental error sobre el concepte de comunitat societal parsonià.
Com a clarinetista titulada pel conservatori, em semblen escandaloses les afirmacions sobre música que Bourdieu fa en “La distinción”. Per descomptat, cada individu pot dir el que vulga, fins i tot que la música de Beethoven és reggaeton, però el que no pot fer és intentar fer passar les seues opinions per anàlisi sociològica. Després, he anat veient que fa també afirmacions mediocres sobre altres coses i que tot el llibre té com a base un error estadístic elemental: la confusió entre correlació i relació causal. També vaig descobrir que cap escola ha millorat mai els seus resultats prenent com a base les anàlisis de Bourdieu. A diferència dels llibres de Weber i Habermas que són grans obres, considere que “La distinción” és una impostura.
A diferència de les obres anteriors, “La societat dialògica” ha sigut elaborada en continu diàleg amb personalitats de totes les ciències naturals i socials, i amb les molt diverses veus de la ciutadania. No parla de cap teoria que no s’haja llegit i dialogat rigorosament, no parla de cap pràctica social que no s’haja analitzat directament i dialogat en profunditat amb totes les parts implicades. La seua lectura i implementació milloren la societat. I un detall important: com que només parla del que sap, no necessita amagar cap ignorància amb un llenguatge enutjós que ningú entén. Al contrari, està escrita en un llenguatge comprensible per tothom i molt amé.
Cofundadora de MeToo Schools. Professora universitària i titulada de Conservatori Superior en música.