La generació Z —la primera que ha crescut amb internet i telèfons intel·ligents des de la infància, els nascuts aproximadament des de 1997 segons Pew Research Center— s’està incorporant al mercat laboral amb una jerarquia de valors que les enquestes permeten descriure amb una certa precisió.
La Deloitte Global Gen Z and Millennial Survey 2025, realitzada a més de 23.000 jóvens de 44 països, dibuixa una generació que perseguix una “tríada” de diners, sentit i benestar. Lluny del tòpic de la desídia, 7 de cada 10 jóvens de la Gen Z afirmen desenvolupar competències per a avançar en la seua carrera una vegada per setmana o més. Al voltant de 9 de cada 10 —el 89% de la Gen Z i el 92% dels millennials— consideren que tindre un propòsit és important per a la seua satisfacció laboral i el seu benestar. Això sí, el propòsit és subjectiu: per a uns és tindre un impacte social positiu; per a uns altres, guanyar diners o aprendre per a impulsar canvis fora de l’horari laboral. I apareix entrellaçat amb la salut mental: entre els qui declaren benestar mental, el 67% sent que el seu treball li permet contribuir de manera significativa a la societat.
A Espanya, el I Baròmetre Reptes i Aprenentatges 2025 del Centre Reina Sofia de Fad Joventut confirma que l’esforç continua ocupant un lloc central: el 67% considera que l’èxit depén de no rendir-se mai i el 63,4% creu que l’esforç permet aconseguir el que un es proposa. Amb un matís important: alhora, sis de cada deu jóvens creuen que existixen factors externs que dificultaran el seu progrés encara que s’esforcen. L’esforç es manté com a valor, però ha deixat de percebre’s com una garantia. Convé subratllar que esta és la tendència majoritària i que apunta més a l’equilibri que a la dedicació total: en el propi estudi de Deloitte, només el 6% de la Gen Z situa aconseguir un lloc de lideratge com la seua principal meta professional. Per això crida l’atenció el fenomen contrari.
Recentment s’ha difós una notícia sobre una minoria molt visible que rema en direcció oposada: jóvens emprenedors de l’entorn de Silicon Valley per als qui les jornades extremes no són un sacrifici, sinó una elecció. El cas que va donar origen al titular és el d’un fundador de 28 anys que va encadenar setmanes de 92 hores —encara que ell mateix va aclarir que no imposa eixa “cultura del 996” a la seua plantilla—. El que definix a este grup és que han redefinit la diversió: el que els ompli és construir el seu projecte, fixar-se reptes i objectius. És, sobretot, una decisió, lliurement triada. I la societat ho aplaudix, probablement perquè d’eixe esforç ixen projectes d’èxit i fortunes milionàries.
El contrast és revelador. No critiquem a qui dedica eixes mateixes hores —o més— a pintar, a competir en maratons, o a alçar una empresa i enriquir-se. En canvi, una dedicació equivalent al voluntariat en escoles, a netejar boscos i platges o a millorar la societat sol rebre més recel que admiració (Flecha, 2022). El mateix esforç es llig de manera distinta segons la seua finalitat.
Voler millorar l’estatus, la posició professional o l’estalvi, i invertir hores i esforç per a arreplegar fruits més avant, són valors que reconeixem en els nostres pares, mares i avis. Però hem travessat també l’època del “pelotazo“, en la qual guanyar diners de forma “espavilada” i sense esforç no sols estava ben vist, sinó que sovint els qui així actuaven procuraven desprestigiar als qui sí que dedicaven treball i esforç a progressar, més encara si no era per a enriquir-se.
Val la pena fixar-se, a més, en qui protagonitza bona part d’eixa emprenedoria. Segons la National Foundation for American Policy, el 59% de les startups estatunidenques valorades en més de 1.000 milions de dòlars tenen almenys un fundador immigrant, i l’Índia encapçala la llista de països d’origen. És un recordatori empíric de la contribució de la immigració a les societats de destí: no sols al PIB, la productivitat i la innovació, sinó també al teixit emprenedor. I un apunt de vocabulari: a estos professionals solem cridar-los “expats“, reservant el terme “immigrants” per a altres perfils; mateix desplaçament, distinta etiqueta segons origen i classe. Convé, això sí, no confondre eixa contribució amb un tret cultural essencial: la sobrerepresentació de fundadors immigrants té més a vore amb qui migra i amb quins incentius —selecció de talent, sistemes universitaris, règims de visats— que amb una suposada “cultura de l’esforç” repartida per ètnies.
Per damunt de tot, cal defendre la llibertat de cadascú per a dedicar les seues hores i la seua vida a allò que desitge, sense una doble moral segons la fi. Això sí, sense oblidar que vivim en una societat amb un repartiment desigual de la riquesa, en la qual moltes persones hauran d’invertir moltes més hores per a aconseguir el que unes altres aconseguixen amb menys, o arreplegaran bastant menys amb la mateixa dedicació. Per això hauria de ser encomiable i reconegut el treball voluntari d’eixes persones que dediquen el seu temps a reduir estes desigualtats.
Imatge: Magnific
Professor agregat de l'Àrea de Sociologia, Universitat de Girona