S’usen molt les expressions “els mals estudiants”, “els mals professors” i, no obstant això, molt poc “els mals catedràtics”. Per què? Hi ha de tot a tot arreu i també entre els catedràtics hi ha persones extraordinàries i altres que no ho són.
Diu Pablo Gutiérrez del Álamo, en el seu Diario de la Educación, que Enguita qüestiona l’evidència científica. El que oculta és que Enguita, a qui presenta com a gran autor, només té 19 cites en la Web of Science, mentres que moltes jóvens encara precàries en tenen més de 200. Tant Pablo com Enguita podrien no ocultar-ho i exposar arguments, si els troben, per a dir que el criteri del nombre de cites no ha de ser tingut en compte com un dels que aclarixen el nivell científic. Se sol dir que és típic d’alguns mals estudiants qüestionar les avaluacions en les quals contínuament suspenen; pareix que ningú s’atrevix a dir que també fan el mateix els mals catedràtics. Per què?
Enguita diu que els educadors lligen molt poc. Hi ha professorat d’educació infantil, primària i secundària que llig més i millor que catedràtics com ell. Qualsevol amb un mínim nivell teòric veu que el que Enguita escriu de sociologia està ple d’errors elementals. Diu que el projecte INCLUD-ED va ser mediocre, quan va ser l’únic projecte en Ciències Socials i Humanitats de la llista de 10 investigacions d’èxit elaborada i publicada per la Comissió Europea i ha generat moltes publicacions científiques internacionals de màxim nivell i impressionants millores en els resultats educatius en més de 15.000 escoles. També diu que ell no té projectes d’eixos perquè no els vol, és com si un jugador sempre suplent en tercera divisió diguera que no juga en la Champions perquè no vol. S’atribuïx a Esopo l’expressió “el raïm està verd”, que el gran sociòleg Elster va usar com a títol d’un dels seus llibres.
Diu que, en unes jornades de Sociologia de l’Educació, una sociòloga feminista es va presentar com a candidata a última hora i va perdre la votació. La candidatura d’esta professora va ser proposada per la junta de l’associació i els va costar convéncer-la perquè es presentara. Quan Enguita va vore que una dona feminista seria la presidenta, es va presentar ell a última hora i, durant la votació, va començar a traure vots de la seua butxaca, dient que eren de persones absents que li ho havien encarregat. Per a les feministes que estàvem presents, va ser un espectacle lamentable. Martel de la Coba (2003, p. 355) ja havia escrit:
«Mi postura personal es la de absoluto rechazo a las tesis del ilustre catedrático, entremezclándose con el dolor y el desconsuelo manifestados por otras maestras […] las mujeres realizan un doble trabajo, el doméstico y el laboral, pero la dedicación al primero no limita o condiciona los aspectos relacionados con la labor docente.»
Atribuïx al conjunt dels seus col·legues que estaven farts del que exposaven jóvens de CREA. Les becàries que ell menyspreava han impartit conferències sol·licitades i han publicat en llocs de la major importància del món als quals ell no ha aconseguit accedir. La seua ràbia contra elles va arribar al màxim en les Jornades de Sociologia de l’Educació de Jaca en 1997. Enguita es va dedicar durant molts anys a repetir una frase que va aparéixer com a títol falsificat d’un article: «La escuela no es responsable de las desigualdades y tampoco las cambia». Una d’eixes becàries predoctorals de CREA va titular la seua presentació en eixes jornades «La escuela sí es corresponsable de las desigualdades y sí contribuye a cambiarlas». Eixe catedràtic, sabent que eixes becàries predoctorals tenien un nivell teòric i científic molt superior al seu, a última hora no es va presentar a les jornades; no es va atrevir i va donar mil disculpes de per què a última hora no havia pogut anar.
Imatge: Freepik
Professora de Sociologia de la Universitat de Barcelona