Quan era xicoteta, al poble de les meues arrels, el primer que feia en aquells matins d’estiu en despertar-me era eixir corrent a la terrassa per a vore si la meua veïna i amiga havia penjat el seu mocador blanc: era el senyal que ja estava desperta i que podia anar a la seua casa per a començar el dia juntes. Si no hi havia cap mocador blanc al seu balcó, llavors penjava el meu per a avisar-li que jo ja estava llesta. La porta de la casa mai estava del tot tancada, ni literal ni figuradament. Les amigues de la meua àvia venien diàriament, les veïnes es passaven per a demanar algun ingredient que se’ls havia acabat o simplement per a comprovar que estàvem bé.
Amb els anys, he vist com la vida s’ha anat desplaçant tornant-se molt més solitària, i no ha ocorregut per casualitat. Ja no hi ha mocadors blancs als balcons, i les portes s’han tancat. Cuidar dels nostres veïns —decidir dedicar el nostre temps lliure a ajudar altres persones, a fer voluntariat en la comunitat— a vegades es critica com “no saber estar sol”, “ser addictes al treball” o “deixar que el sistema s’aprofite de nosaltres perquè invertim temps no remunerat”.
Les pressions cap a l’individualisme ens diuen que hem de saber “estar sols”, i quasi es presenta com un problema —fins i tot com una qüestió de salut mental— si no gaudim passant un cap de setmana tancats a casa. Córrer al sofà per a vore Netflix en soledat es presenta com la gran solució, mentres que dedicar temps a la comunitat es retrata com a conformisme. Darrere d’este discurs hi ha una forma depredadora de capital que es beneficia de convéncer-nos —sota una disfressa progressista— que el voluntariat és només una altra forma d’explotació. Però cedir a estes pressions és sotmetre’s a eixe mateix capital. Per què volen vendre’ns la idea que tancar-nos a casa i fer maratons de sèries és una cosa progressista? Quins interessos hi ha darrere d’això?
No he trobat evidències científiques que mostren que estes pràctiques milloren les nostres vides. De fet, el que sí que trobem és que un dels problemes més estesos hui dia és una profunda sensació de soledat. No fa molt, es va conéixer la notícia d’una persona que havia romàs sense ser descoberta durant quinze anys després de la seua mort.
L’estudi longitudinal que porta realitzant-se des de fa més de 85 anys en la Universitat de Harvard identifica les relacions socials que les persones trien com a factor clau en la duració i la qualitat de les seues vides. Triar a persones amb qui compartir moments de bellesa, esperança i sentit millora les nostres vides: té un impacte mesurable per a viure més i millor.
En cada comunitat, en cada barri, hi ha espais en els quals podem participar al costat dels nostres veïns i veïnes, conéixer-los i decidir com volem col·laborar. Quan els actes de voluntariat naixen d’un sentit de propòsit, es cuiden perquè siguen bells i cultiven les nostres millors relacions, generen esperances que ens fan sentir millor. El moment que més gaudisc cada setmana és quan estic en les classes d’alfabetització, i no el canviaria per res del món, ni per quedar-me sola a casa veient una d’eixes sèries “imprescindibles”. No ens deixem enganyar: participar en la comunitat com a persones voluntàries és un dret, un privilegi que tenim i que podem triar exercir si així ho desitgem.
Llig ací més articles sobre voluntariat
Imatge: Freepik
Este article va ser publicat en Daily 27 el 5 de desembre de 2025
Graduada en psicologia a la Universitat de València i investigadora predoctoral a la Universitat de Barcelona