Fa uns dies vaig conéixer a un professor amb el qual vaig tindre l’oportunitat de parlar sobre diferents aspectes de l’educació. Encara que discrepàvem en alguns punts, en general estàvem d’acord en els temes més importants. Per exemple, els dos coincidíem en la importància de treballar la lectura des dels zero anys, al contrari del que es proposa en algunes formacions en les quals s’esmenta la neurociència per a fer afirmacions pseudocientífiques.
Un dels temes que ell considerava fonamentals era l’avaluació del professorat. Em va contar que havia treballat com a docent en altres països i que, parlant amb professorat d’eixos llocs, li deien que els resultava estrany que ací no existira un sistema meritocràtic per a afavorir als qui ho fan bé. En un primer moment, vaig estar d’acord amb ell que seria una bona idea afavorir d’alguna manera al professorat que exercix bé la seua labor. No obstant això, sorgix una qüestió clau: amb base en quins criteris determinem qui ho fa bé i qui no?
Sabem que hi ha persones que es dediquen a impartir formacions al professorat i que venen llibres sobre educació, malgrat no haver aconseguit mai millorar els resultats d’un centre educatiu, ni ells ni ningú que haja aplicat les seues propostes. Si s’exigira al professorat seguir les indicacions d’estos autors per a obtindre una bona puntuació en una avaluació, el resultat seria desastrós per a la infància.
Llavors, en què s’haurien de basar en cas d’avaluar al professorat? Jo ho tinc clar: en els resultats. L’alumnat i les famílies es mereixen que els oferim el millor; per això, si s’avaluara al professorat, hauria de fer-se segons els resultats que obté el seu alumnat. Caldria valorar si cada any milloren els resultats acadèmics i de convivència o si, per contra, empitjoren.
Perquè este procés fora rigorós, seria fonamental que es publicaren els resultats de les avaluacions externes que es realitzen en cada comunitat autònoma. D’esta manera, s’anirien eliminant les actuacions que no milloren —o fins i tot empitjoren— els resultats a les escoles, al mateix temps que es vorien reforçades aquelles que oferixen els millors resultats en tots els contextos.
En altres àmbits, com la medicina, tenen molt clar que allò que no dona resultats ha d’apartar-se i que cal quedar-se amb el que funciona. En educació s’han fet grans passos en este sentit, però hauríem de continuar avançant, ja que d’això depén el futur dels xiquets i xiquetes. Per això, només donaria suport a la proposta del meu col·lega si l’avaluació es fera igual que en medicina, és a dir, en funció dels resultats.
Imatge generada amb IA en ChatGPT
Professor d'educació primària durant 7 anys i doctorand a la Universitat Rovira i Virgili