Ahir, companys molt creatius de la meua promoció de l’escola van traure el tema de la diferència entre la direcció i el sentit. Va ser inevitable el preciós record d’un gran professor que ens ho va ensenyar fa 58 anys d’una forma inoblidable. La nostra primera motivació al saber que ens faria classe era preguntar-li si era família del llavors gran porter de l’Athletic i de la selecció. Però, en vore la seua viva mirada per damunt de la seua bata blanca i la seua curiosa expressió, vam començar a desenrotllar altres motivacions.
Era un mestre de la relació entre el pensament abstracte i el pensament concret, en una època en què predominava l’error de Piaget de considerar allò concret quasi únicament com una etapa primitiva d’allò (molt superior) abstracte. Encara no havia arribat la posterior ona de Vigotsky que encertava en la vinculació entre abstracte i concret. Iríbar no ens va explicar només en abstracte la diferència entre direcció i sentit. Per contra, ens va dir amb molt d’èmfasi: «Si un guàrdia atura el cotxe de la vostra família i diu que posarà multa per circular per direcció prohibida, digueu que està molt equivocat, que eixa direcció no està prohibida, que el que està prohibit és només un dels seus sentits». Inoblidable!
Curiosament, ahir el tema va sorgir també amb eixa mateixa relació, amb la “endevinalla” de si, des de Bilbao, Cantàbria i Guipúscoa, estaven o no en la mateixa direcció. Potser eixe professorat no ens va llegar només un aprenentatge puntual, sinó també una manera de relacionar i de respectar el valor de diferents pensaments. Actualment, un nou requisit de la ciència és la cocreació, construir els coneixements en diàleg igualitari entre ciència, professionals i ciutadania, entre el pensament abstracte de la ciència sobre els coronavirus i el pensament concret de molt diverses persones sobre els efectes que han tingut les vacunes en cada un dels seus cossos.
Gràcies Iríbar, gràcies professorat.