Els drets humans, els Objectius de Desenrotllament Sostenible, les agendes internacionals… i la veu directa de les persones que patixen l’analfabetisme són clares: l’alfabetització és un dret, i tots els estats, responsables polítics, tècnics i professionals vinculats a l’educació han d’escoltar les veus dels qui participen en els processos d’alfabetització.
Segons la UNESCO, el dret a l’alfabetització per a totes les persones en el segle XXI no està garantit. Independentment de l’edat, el gènere, la cultura o la religió, totes les persones que desitgen alfabetitzar-se tenen dret a rebre una educació gratuïta i de qualitat. L’alfabetització ha de desenrotllar-se en un entorn de respecte i convivència pacífica, en coherència amb els Drets Humans i lliure de tota forma de discriminació: per edat, raça, sexe, orientació sexual, etc. Tots els governs i organismes internacionals relacionats amb l’educació han de garantir oportunitats d’alfabetització en cada poble, barri, ciutat o comunitat (Congrés de participants en processos d’alfabetització, 2024).
Segons les dades de la UNESCO, hi ha 739 milions de persones adultes (UIS, 2025) que no saben llegir ni escriure, dos terços d’elles dones, així com 250 milions de xiquetes i xiquets que no adquirixen les competències bàsiques de lectura i escriptura.
No: no és una prioritat del segle passat.
No: no afecta només les persones majors.
No: no es resol únicament amb l’educació obligatòria.
No: no és només un problema de determinats països.
I sí: és ara una prioritat més urgent que mai.
Més enllà de reflexionar sobre el que haurien de fer altres agents socials i educatius, podríem preguntar-nos: què estic fent jo i què estic aportant per a garantir l’alfabetització en el meu barri, al meu poble o ciutat, o en qualsevol racó del món?
Imatge: Freepik
Este article va ser publicat per primera vegada en Daily 27 el 8 de setembre de 2025
Doctora en Educació. Professora a la Universitat de Barcelona. Professora de cicles formatius. Educadora social