Els esports tenen avantatges i inconvenients, com tot. La tasca de professionals i ciutadania és anar disminuint o erradicant els seus efectes més negatius alhora que es potencien els més positius. Un dels valors de molts esports com el futbol és la possibilitat d’aprenentatge social que suposa el pas del joc autodirigit al joc institucionalitzat.

Jugar amb la pilota és a vegades un joc autodirigit que amb freqüència practica la infància. Diuen que juguen a futbol però no seguixen les seues normes; per exemple, pot no existir el fora de joc. Quasi sempre ja més majors, comprenen la diferència entre eixa mena d’activitat i el joc institucional. Això suposa que hi ha unes normes que ni han decidit ni poden individualment variar. Poden arribar a comprendre que no són normes arbitràries sinó fruit d’uns consensos que poden patir algunes variacions al llarg del temps. També poden entendre que determinades organitzacions poden arribar a establir altres normes i especificar-ho en el propi títol de l’esport; per exemple, el futbol sala o el futbol educatiu. En tot cas, també entenen que, si varien les normes individualment, no poden enganyar, per exemple al seu alumnat, dient-los que això és futbol.

A vegades, al joc autodirigit se’l denomina equivocadament joc lliure i rep tot tipus de lloances enfront de l’esport en el qual han de sotmetre’s a unes normes que no han decidit. Un dels errors d’esta concepció és no tindre en compte que el joc autodirigit també se sotmet a unes normes socialment consensuades que tampoc han decidit els qui participen; per exemple, que qui perd no té dret a tirar pedres a qui gana. Un altre error és considerar que el joc autodirigit és més o menys lliure que l’institucional; existix la llibertat de practicar l’un o l’altre.

L’aprenentatge del joc institucional té conseqüències molt positives per a la societat i per a l’educació. Per exemple, les tertúlies literàries dialògiques tenen unes normes consensuades, igual que els criteris científics des dels quals es poden proposar algunes variacions, però mai decidir-los individualment. Un professor és lliure de decidir variar eixes normes, però no d’enganyar l’alumnat, a les famílies, a l’administració i a la societat dient que continuen sent tertúlies literàries dialògiques; ha d’anomenar-les d’una altra forma.

[Imatge: Freepik]

By Ramón Flecha

Catedràtic Emèrit de la Universitat de Barcelona. Investigador número 1 del rànquing científic internacional Google Scholar en les categories de "gender violence" i "social impact" (violència de gènere i impacte social, respectivament). Director de REVERS-ED.