Els desafiaments actuals que enfronten els equips professionals d’educació a les escoles, però també els que enfronten els membres de les famílies en la criança de xiquets, xiquetes i joves, són presents en els debats que es mantenen en els mitjans de comunicació i en la vida quotidiana de les persones. Prendre el context actual com a societat dialògica ens ajuda a comprendre que hi ha molts desafiaments, però també moltes possibilitats per crear en el diàleg entre institucions, agents i individus. L’escola pot ser el lloc de trobada entre professionals, famílies, estudiants, barris i altres agents per a construir l’èxit acadèmic de tots i totes. Voler que l’escola estiga oberta al diàleg entre totes les persones és l’inici del procés, però no basta per a garantir que s’establisca. Tornant a Freire, és important no oblidar que l’educació necessita tant de somnis com de ciència. Tots dos, inseparablement.
Altres articles de Periódico Educación ja s’han dedicat a aspectes centrals del dret i la necessitat de les famílies de l’alumnat a participar en la seua formació escolar i mereixen ser llegits, perquè oferixen un suport fonamental perquè escoles i famílies busquen camins més efectius en les seues relacions. No n’hi ha prou amb voler fer-ho, cal saber fer-ho i, per a això, ja existix àmplia evidència de resultats positius en la transformació de les escoles en comunitats d’aprenentatge.
L’article Somiar amb l’èxit educatiu, per exemple, relata un procés de transformació d’una escola amb la participació de familiars, estudiants, professionals de l’educació, el barri, a partir d’actuacions educatives d’èxit, és a dir, aquelles que s’establixen amb base en evidències científiques d’impacte social. Un altre article és Obrir l’escola a la participació familiar? En ell es presenten actuacions educatives d’èxit que possibiliten la participació educativa de les famílies, superant altres tipus de participació que no promouen millores en l’aprenentatge i la convivència.
És imperiós que siguen implementades a les escoles propostes en les quals els somnis i la ciència s’unisquen per a construir col·lectivament l’èxit per a tots i totes. I arribats a este punt torne a la discussió de l’article No traguem a les famílies de l’equació. L’argument és en favor d’obrir les escoles a la formació i al diàleg amb els familiars, en una educació basada en l’evidència científica, perquè les famílies puguen triar i participar efectivament en el procés educatiu de les seues xiquetes, xiquets i joves. L’article conté un advertiment, que repetisc ací, sobre el fet que, de la mateixa manera que els discursos mediàtics catastròfics i anticientífics generen veritats il·lusòries i polaritzen les relacions en la societat, també hi ha hagut discursos en el camp de l’educació que generen veritats il·lusòries a partir de la negació de pràctiques desenvolupades amb base en evidència científica amb impacte social.
Com a investigadora brasilera, em sorprenen els discursos que ataquen la intenció d’establir una educació basada en evidències científiques. Hi ha persones en l’educació que difonen propostes sense evidència, cultivant els interessos d’un mercat financer educatiu de “veritats il·lusòries” per a benefici propi i desastrós per a xiquetes i xiquets, joves i les seues famílies. Quan les famílies s’allunyen de les escoles o ja no confien en elles, estos venedors d’il·lusions creen nous discursos per a justificar les seues pràctiques fallides i inventen unes altres practiques sense evidències. El que destaquem en este article és que els centres educatius, les famílies i l’alumnat tenen el dret i la necessitat de tindre accés al coneixement educatiu comprovat en els resultats de la investigació científica.
Superar les polaritzacions que hem viscut en diferents països requerix certament d’un compromís educatiu per a dialogar amb famílies i estudiants, oferint-los accés a la ciència i a una educació basada en evidències d’impacte social.