William Shakespeare és un dels autors que més han engrossit les llistes de les grans creacions de la literatura universal, per les seues temàtiques, versatilitat i enginy a l’hora de plantejar els temes més importants i transcendentals relacionats amb les qüestions humanes més profundes i vinculades amb la cultura clàssica. De vegades, pot passar que sorgisquen dubtes sobre l’elecció de les lectures, ja siga per a descobrir durant el temps lliure o per a utilitzar en espais escolars o acadèmics.

Durant anys, els llibres clàssics han estat considerats aptes, només, per a persones amb cert nivell cultural previ o amb un estatus social i econòmic determinat, excloent la majoria de la població de l’accés a les grans obres de la humanitat.

Les tertúlies literàries dialògiques i tota la literatura científica que les fonamenta han demostrat els grans beneficis educatius, personals i de convivència que aporta la lectura i el debat de les millors creacions de la humanitat. Podem trobar múltiples espais educatius on s’utilitzen obres de Shakespeare per tal de fer algunes d’aquestes tertúlies, amb impactes molt potents en llenguatge, en valors, en reflexió, en augment de vocabulari, en millora de l’expressió oral i en coneixement acumulat i compartit.

Però amb Shakespeare, s’ha analitzat el seu impacte al cervell, comprovant que crea una “tempesta neurològica”, com es descriu a l’article publicat a la revista Cortex How Shakespeare tempests the brain: Neuroimaging insights.

Tal com introdueix el text, Shakespeare va utilitzar un recurs retòric anomenat canvi funcional a les seues obres (catalogat com a FS a l’estudi) amb què va ser capaç d’assignar a determinades paraules funcions diferents de les que normalment tenen en una estructura sintàctica; per exemple, utilitzar substantius com a verbs. La FS genera una sorpresa molt excitant al nostre cervell que ens condueix a una reavaluació mental. Si a això li unim les temàtiques que tracta, tan profundes, les trames tan elaborades i els personatges i situacions vinculades a la cultura clàssica, tot això explica l’enorme impacte que aquest autor ha tingut a la seua cultura i a la literatura universal.

Les múltiples imatges recollides a través de ressonàncies van mostrar que les oracions que contenien FS van produir una activitat cerebral més significativa; més enllà de les regions que es fan servir habitualment en el llenguatge. Mitjançant el llenguatge que utilitza Shakespeare s’augmenta l’activitat en el llenguatge tradicional, de les àrees semàntiques, els mecanismes d’integració sintàctica, el processament lingüístic, etc. Fins i tot es veu alterada la demanda d’oxigen a la sang.

Donar accés a persones molt diverses, llegir i debatre les grans obres de la literatura universal contribueix a la democratització del coneixement, al seu gaudi i a augmentar l’aprenentatge que en pot sorgir, traslladant la bellesa i l’art de les grans obres literàries a tota la població. A més, aquest estudi ens mostra els grans beneficis per al nostre cervell que té utilitzar aquest tipus d’obres, en aquest cas les de William Shakespeare.

A què esperem per a compartir i recrear aquesta “tempesta neurològica”?

[Imatge: Pixabay]

By Irene López

Mestra de primària i pedagogia terapèutica. Col.legi Trenc d’Alba (Xàbia)