Hi ha escenes diàries que passen desapercebudes però que tanquen qüestions profundes sobre les persones. Un xiquet o xiqueta de tot just tres anys observa com un altre xiquet cau al carrer. Sense que ningú li ho demane, s’acosta i li oferix ajuda. Este comportament prosocial és innat o aprés?
Durant molt de temps s’ha interpretat este tipus de situacions com l’expressió d’un suposat caràcter innat. Esta idea seguix molt present en el nostre llenguatge quotidià quan afirmem que algú “ha nascut amb bon cor” o que un altre “sempre ha sigut així”. No obstant això, les investigacions sobre el desenrotllament dibuixen un panorama molt més complex i esperançador.
Hui sabem que els éssers humans naixem amb determinades predisposicions per a relacionar-nos amb els altres, però també sabem que la capacitat per a cuidar, compartir, cooperar, mostrar compassió o comprometre’s amb el benestar alié no apareix completament desenrotllada des del naixement. Estes capacitats es construïxen progressivament a través de les relacions que mantenim amb la nostra família, els nostres docents, els nostres amics i amb totes aquelles persones que formen part de la nostra vida quotidiana.
Esta idea no és nova. Fa quasi un segle, el filòsof i sociòleg estatunidenc George Herbert Mead ja defenia que la personalitat no sorgix de forma aïllada, sinó que es construïx en la interacció amb altres persones. Enfront de les teories que concebien el “jo” com una realitat purament individual, Mead va proposar una visió profundament social de l’ésser humà. Per a ell, arribem a ser els qui som perquè vivim amb uns altres, perquè aprenem a interpretar els seus gestos, les seues expectatives i les seues respostes cap a nosaltres.
“La persona és una cosa que té desenrotllament; no és present inicialment, en el naixement, sinó que sorgix en el procés de l’experiència i l’activitat social (…)” (Pixeu, 2015, p. 167).
Esta idea continua tenint una enorme vigència, especialment quan parlem d’educar per a la tolerància 0 a la violència. Cada vegada que un xiquet o una xiqueta ajuda a algú, decidix no burlar-se de qui s’ha equivocat o protegix una víctima, està construint una manera de relacionar-se amb els altres que, amb el temps, passarà a formar part de la seua identitat. Per això hem de parar atenció a cada conversa, a cada gest i a cada decisió quotidiana, perquè transmeten missatges molt més poderosos que qualsevol discurs sobre valors.
La investigació actual en psicologia del desenrotllament sembla donar la raó a aquella intuïció formulada per George Herbert Mead fa quasi un segle. Hui disposem de nombroses investigacions que mostren que la capacitat per a ajudar, cooperar o preocupar-se pels altres no constituïx un tret fix amb el qual naixem, sinó un procés de desenrotllament que evoluciona durant tota la infància.
Una d’estes investigacions mostra que ja des del segon any de vida comencen a aparéixer conductes clarament prosocials i remarca la importància del que anomenen “web of care” (xarxa de cures) per a explicar que la prosocialitad sorgix quan els xiquets creixen envoltats de persones que modelen i practiquen conductes de cura.
Ens donen una bona notícia i és que encara que la infància experimente situacions adverses i això dificulte el desenrotllament prosocial, no els condemna a desenrotllar conductes antisocials. L’escola, la família o la xarxa d’amistats poden ser factors de protecció que permeten recuperar o mantindre una trajectòria prosocial. Això és possible afavorint la creació de relacions segures amb, almenys, un adult, promovent relacions positives amb els iguals, enfortint el sentiment de pertinença a la comunitat i mitjançant actuacions educatives d’èxit que faciliten la cura i la col·laboració.
Des d’esta perspectiva, l’educació en valors deixa d’entendre’s com una assignatura o un conjunt d’activitats puntuals per a convertir-se en una característica de tota la vida del xiquet, xiqueta o adolescent. Els valors no es transmeten únicament mitjançant explicacions; es construïxen quan formen part de les interaccions quotidianes i de les experiències compartides.
Imatge: Chat GPT
Doctora en Educació. Durant 23 anys mestra de pedagogia terapèutica i educació primària i 8 anys directora del CEIP L'Escolaica. Professora en la Universitat de València.