Una de les cançons més conegudes i celebrades en els moviments educatius dels anys 90 començava recitant les següents paraules:
Hay hombres que luchan un día y son buenos
hay otros que luchan un año y son mejores
hay otros que luchan muchos años y son muy buenos
pero hay los que luchan toda la vida
esos son los imprescindibles.
És la cançó “Sueño con serpientes”, de Silvio Rodríguez, i atribuïx eixes paraules a Bertolt Brecht.
Què fan hui els qui fa dècades celebraven eixes paraules? Quines persones continuen lluitant tota la vida com ho feien llavors? Com valoren hui als qui sí que ho fan i als qui han deixat de fer-ho? Continuen pensant i afirmant que els qui sí que ho fan són els imprescindibles?
És molt clar que el capital depredador preferix que no ho fem. El seu negoci prospera si substituïm la nostra dedicació a la transformació educativa i social per l’afició a les sèries, programes i activitats que alimenten els diferents mercats. Al capital depredador no només li interessa que fem únicament allò que alimenta el seu negoci, sinó que també siga això el que valorem, que considerem que és bo canviar al llarg de la vida i assumir les seues diferents propostes d’oci. Pretén, fins i tot, que ens sotmetem tant que als qui sí que lluiten tota la vida (eixos dels qui abans déiem que eren els imprescindibles) els vegem ara com a persones que “sempre estan en el mateix”, que no saben viure.
No obstant això, hi ha moltes persones suficientment intel·ligents com per a no sotmetre’s. Saben que lluitar tota la vida per una millor educació i societat millora a tothom, també a elles mateixes. Així aconseguixen millors amistats, millor salut i més benestar.
Imatge: Freepik
Assessora de necessitats educatives especials i coordinadora de la xarxa de Comunitats d'Aprenentatge d'Euskadi