En el Dia Mundial per a la Prevenció i la Sanació de l’Abús Sexual, l’Explotació i la Violència contra la Infància, és important recordar que l’evidència científica d’impacte social mostra una veritat crucial: per a protegir eficaçment els menors, primer hem d’assegurar-nos que els adults que els protegixen també estiguen protegits. La ciència ha demostrat que una de les formes més efectives d’aïllar a les víctimes és assetjar als qui els fan costat (una tàctica coneguda com a violència de gènere aïlladora, amb conseqüències devastadores per a la salut). Superar eixa violència és una de les vies més eficaces per a protegir.
La realitat és que molts agressors poden continuar amb els seus abusos perquè compten amb suport social. Els perpetradors poques vegades actuen sols; depenen de xarxes de facilitadors que sostenen, legitimen o amplifiquen la seua violència. La investigació sobre el control coercitiu mostra que els agressors es recolzen en ecosistemes socials (membres de la família, amistats, col·legues o figures comunitàries) que poden reforçar, de manera conscient o inconscient, les estratègies de domini del perpetrador.
En els casos d’abús sexual infantil, esta dinàmica sol començar amb un aïllament progressiu. Els perpetradors separen als xiquets dels adults protectors, els manipulen per a mantindre el secret i utilitzen amenaces per a trencar la confiança que els supervivents podrien depositar en possibles suports. A mesura que les víctimes creixen, estes tàctiques d’aïllament es traslladen amb freqüència a l’àmbit digital. Les campanyes de difamació en línia (com ara presentar la víctima com a “inestable” o “mentidera”) s’utilitzen habitualment per a desacreditar el seu testimoniatge i dissuadir altres de creure-la o donar-li suport. La investigació empírica sobre el control coercitiu facilitat per tecnologia mostra que esta manipulació digital reforça enormement la capacitat de l’agressor per a aïllar i silenciar les víctimes.
Més enllà de la difamació, els perpetradors solen formar aliances tòxiques a l’entorn social de la víctima. Familiars o amistats poden minimitzar l’abús, negar la seua gravetat o insistir en “mantindre unida a la família”, generant confusió, culpa i dubtes en la persona supervivent. En els casos més greus, estes persones es convertixen en còmplices actius (protegint l’agressor o pressionant la víctima perquè no denuncie, patrons documentats tant en la investigació sobre abús sexual infantil com en violència domèstica).
L’estratègia més agressiva és l’atac directe a la xarxa de suport, conegut com a violència de gènere aïlladora (VGA), en la qual els agressors dirigixen amenaces, assetjament digital o danys reputacionals contra amistats, parelles o col·legues de la víctima, deixant-la sense suport extern. Estes tàctiques interconnectades formen una estructura de teranyina que permet als perpetradors mantindre un control prolongat i facilita que la violència digital persistisca en el temps i en diferents contextos.
Per a garantir vides lliures d’assetjament, sovint recorrem a sistemes i institucions per a protegir les víctimes, i això és necessari. La millor forma, per exemple, d’aplicar accions educatives exitoses per a previndre la violència és mitjançant la implementació del model dialògic de prevenció, que ha mostrat evidència científica d’impacte social en la prevenció i reducció de la violència.
Però el canvi real també comença en cada un de nosaltres. Per exemple, quan una amistat o un company es convertix en còmplice d’una campanya de difamació contra algú que fa costat a supervivents d’abús sexual infantil, com responem? Si volem protegir els menors, només hi ha un camí: hem de protegir tant les víctimes com a les persones que les secunden.
La teranyina de l’agressor s’esfondra quan ningú recolza el seu assetjament covard i obsessiu.
Imatge: Freepik
Este article va ser publicat per primera vegada en Daily 27 el 18 de novembre de 2025
Presidenta de l'Associació CSAS (Survivors of Child Sexual Abuse) - Science and Friendship. Directora de DF Diario Feminista. Professora de Periodisme i Comunicació, Universitat Autònoma de Barcelona