Em diuen que el meu anterior article sobre este tema va generar preocupació en persones que van ser addictes a la pornografia i que després ho han deixat. Per descomptat, els éssers humans podem ser lliures si volem i, com va dir el creador de la neurociència Ramón y Cajal, «Tot ésser humà, si s’ho proposa, pot ser escultor del seu propi cervell». Haver patit addicció a la pornografia, en sotmetre’s a la imposició del capital depredador i els seus aliats, no significa que no es puguen trencar eixes cadenes i portar una vida plenament lliure, bella i satisfactòria en tots els sentits.

Amb excessiva freqüència, eixa afirmació es fa de tal manera que fa pensar a la infància que no hi ha cap problema si durant uns anys vol sotmetre’s a l’addicció a la pornografia, perquè després la podrà superar. Eixe efecte sí que és imprescindible previndre’l perquè, si no, és condemnar a la infància a la determinista coacció que és obligatori eixe ritual de pas.

Cal plantejar el tema de tal manera que quede clar que és possible trencar totalment les cadenes que un dia es van tindre. N’hi ha prou amb voler, esforçar-se per a trobar les evidències de com s’aconseguix i fer-ho. Però també cal dir amb claredat que és millor no fer-ho mai, que hi ha moltes persones que mai s’han sotmés i que per tant poden ser lliures durant tota la seua vida. Les dos coses han de quedar clares, però, si cal escorar-se cap a una d’elles, la prioritat és el dret de la infància al fet que no la coaccionen a cometre els mateixos errors que els seus majors.

[Imatge: Unsplash]
image_pdfPDF

By Ramón Flecha

Catedràtic Emèrit de la Universitat de Barcelona. Investigador número 1 del rànquing científic internacional Google Scholar en les categories de "gender violence" i "social impact" (violència de gènere i impacte social, respectivament). Director de REVERS-ED.