En temes de relacions, el professorat porta les ulleres posades?

Als centres educatius, en moltes ocasions, el professorat no percep les situacions que es donen entre l’alumnat, o va un poc despistat, sense entendre què hi ha darrere d’allò que veu. El que solem dir l’iceberg… què hi ha davall? Es veu la punta de l’iceberg (una determinada situació, un conflicte, una interacció), però què és el que no es veu, que condiciona tot el que ocorre? No es veu. Aleshores, el professorat porta les ulleres posades? 

Això succeïx perquè es mira la realitat des de paràmetres de llenguatge de l’ètica, del que està bé o està malament, separat del llenguatge del desig, és a dir, què agrada i què no. 

Com? Per què?

La socialització, durant molt de temps, ha imposat un discurs coercitiu dominant, que unix la violència amb l’atractiu, al mateix temps que separa el desig de l’ètica. És a dir, que allò que no és violent resulta avorrit, poc excitant. És un fet, la investigació ja ho ha avalat i comprovat. Però, en moltes situacions, es fa difícil per a algunes persones adultes albirar els efectes d’esta imposició social en els xiquets i les xiquetes i en les seues relacions. Es veuen els conflictes que tenen però no s’entén el perquè, s’acaba normalitzant i, així, es contribuïx al fet que este discurs romanga i es perpetue.

Per a poder reconéixer el que ocorre entre l’alumnat i el perquè, l’impuls està en conéixer les evidències científiques d’impacte social sobre estos temes. Ens permet saber que existix este discurs coercitiu dominant, i saber que no coneixerem gran part del que els passa. A més, ens permet aprendre que seran ells i elles mateixes els qui prenguen les decisions sobre les seues relacions. Així, també s’aprén de quina manera es pot ajudar, des del paper de professorat o de família, perquè els xics i xiques puguen ser crítics i crítiques, és a dir, perquè puguen ser lliures de triar. Una de les claus és el posicionament rotund de tolerància zero a la violència; l’altra és que, si creem espais en els quals puguen dialogar, tant al centre educatiu com a casa o en altres llocs, en els quals puguen aprendre eixes evidències, amb eixe bagatge i eixos arguments, en diàleg entre ells i elles, es podran alliberar de les cadenes del discurs coercitiu. Podran, en definitiva, triar què i qui els agrada i per què.

Si el llenguatge del desig (que és el que tenen els xics i xiques quan interactuen en qualsevol espai) incorpora l’ètica, és a dir, els sentiments, la raó i el criteri, si el desig i l’ètica van de bracet en les seues relacions d’amistat i afectives, la violència deixarà de ser atractiva i la bondat triomfarà.

[Més articles sobre llenguatge del desig i llenguatge de l’ètica]
[Imatge: Freepik]

By Josep Maria Canal

Mestre d’educació especial i primària. Professor de la Universitat Internacional de València. Les seues línies d'investigació inclouen les Actuacions Educatives d'Èxit, la inclusió educativa, les Noves Masculinitats Alternatives i la socialització preventiva de la violència de gènere.