«Tot ésser humà, si s’ho proposa, pot ser escultor del seu propi cervell.»

Esta frase és del premi Nobel i pare de la neurociència moderna Santiago Ramón y Cajal. El centre de desenvolupament infantil de Harvard ens explica bé esta idea:

Jack Shonkoff, director d’este centre de recerca, explica a The Brain Architecs Podcast que el cervell el construïm, i ho fa amb una senzilla metàfora: imaginar el cervell com un edifici.

Tot edifici depén de si els seus fonaments són forts. Si la base és dèbil, amb clivelles, etc., l’edifici que es construïsca tindrà problemes per reparar constantment. Els edificis són prou similars entre sí; les façanes, els plànols… No obstant això, la decoració i estil que cada persona o família aporte a la seua llar, les relacions i vivències que s’establisquen i els detalls propis que formen en el seu interior faran que cada casa siga totalment diferent. El mateix passa amb el cervell: pot tindre un “plànol” inicial comú, però aquelles experiències i interaccions que es visquen des dels zero anys són les que formaran eixe fonament, el seu disseny interior i les bases que assenten la seua estructura i forma individual que desenvoluparan el cervell. Si eixes relacions inicials són sòlides, estables i positives, s’assentarà una base forta sobre la qual crear un bon desenvolupament.

El nostre cervell està determinat per la nostra genètica o per les nostres experiències? En quina mesura? Seguint la metàfora de l’edifici, Shonkoff explica que la contribució de la genètica al nostre cervell seria com el plànol de l’edifici per a un arquitecte. Però la construcció, el disseny interior i com de fort es creen les bases està poc influenciat per la genètica. Tot això està determinat més per les relacions que es creen, les experiències, l’entorn.

La clau de la construcció del cervell residix en la naturalesa i necessitat humana, des de bebés, d’interaccionar amb la persona adulta. El cervell està “cablejat” i preparat per a rebre eixa interacció. És la nostra biologia. Si rep unes interaccions negatives, el cervell tindrà dificultats en el seu desenvolupament i afeblirà les seues connexions. Què passa, aleshores, amb les persones que han experimentat relacions adverses en la seua infància? El cervell és capaç d’adaptar-se i mai és massa tard per a enfortir eixes fissures. És fals que no hi haja res a fer després d’una certa edat. Per descomptat, com més prompte es treballen les habilitats, millor, però mai és massa tard, només significa que caldrà treballar-ho més.

La segona part del podcast consta d’un debat entre especialistes en diverses branques: psiquiatria, consultora infantil, càrrecs de direcció de programes de desenvolupament infantil d’UNICEF… Ressaltem algunes idees clau que esmenten:

  • Els xiquets i les xiquetes es desenvolupen amb les experiències, nous estímuls i reptes, idiomes, etc. Així és com s’aconseguixen connexions en els seus cervells. Tot moment és una bona oportunitat per a crear una experiència d’aprenentatge i estímul per al xiquet o la xiqueta.
  • La diferència entre estrés tòxic i estrés tolerable (positiu) és el suport social. L’estrés tòxic el generen situacions adverses com la violència i la falta de suport social.
  • Fins i tot en casos d’experiències complexes com ara pobresa o racisme, la relació i interacció forta i de suport entre família i fills o filles (serve and return) pot generar un positiu i saludable desenvolupament mental.
  • La construcció de la ment de la xiqueta o xiquet no depén només de docents, famílies i cuidadores o cuidadors, sinó de tota la comunitat. Tota la comunitat que envolta al xiquet o xiqueta influïx i pot treballar per a oferir un bon impacte en el seu desenvolupament.

Jack Shonkoff finalitza el podcast desbancant mites i deixa uns esperançadors aclariments:

Hi ha els qui llancen terribles i falses afirmacions, com que el 90% del cervell s’acaba de desenvolupar als 3 anys. Això, a més de fals, provoca la idea que ja no hi ha res a fer una vegada passat eixe temps, que no hi ha ja habilitats per desenvolupar, i ens fa infravalorar el fort impacte que podem generar en els i les menors. Previndre dificultats és millor que remeiar-les més tard; però si no vas desenvolupar una habilitat en el seu moment, la pots treballar ara i millorar. Mai és tard.

«Si algú ha aprés encara que siga una sola cosa d’este podcast, se’n va a dormir i demà la recorda, ha creat una nova connexió en el seu cervell», acaba Shonkoff.

[Imatge: Freepik]

By Sergio Miralles

Mestre d'educació primària i especialista d'anglés