Reflexions després de la primera conferència internacional “Connect to Protect”
Durant el passat 5 i 6 d’octubre va tindre lloc a Atenes la primera conferència internacional Connect to Protect Conference, centrada en la protecció a la infància i la prevenció de la violència que va reunir 450 persones entre investigadores i professionals de 30 països.
«Podemos previndre la violència? Estic segura que sí.» L’afirmació de Najat Maalla M’jid, Representant Especial del Secretari General de les Nacions Unides sobre la violència contra les xiquetes i els xiquets, va ressonar amb força. Però potser el més rellevant no va ser eixa certesa, sinó el que va vindre després: el cansament davant l’acumulació de projectes pilot i estratègies que continuen intentant demostrar el que les evidències ja han demostrat.
La pregunta que va suscitar nombrosos debats va ser senzilla: si sabem què funciona, per què no ho estem fent a gran escala?
Des de fa anys, investigacions i actuacions exitoses mostren que la violència no és inevitable. Sabem que les relacions basades en el respecte, la solidaritat i el rebuig de la violència generen entorns més segurs. Sabem que el diàleg i la participació de la comunitat enfortixen la protecció de xiquets, xiquetes i adolescents. Sabem que la prevenció és molt més efectiva que la reparació. No obstant això, continuem invertint esforços en accions fragmentades que rares vegades aconseguixen transformar profundament la realitat.
Durant la conferència també es va plantejar una qüestió fonamental: no n’hi ha prou amb canviar les lleis si no canviem la manera de comprendre la violència, així com els mecanismes de coerció. De la mateixa manera, la pregunta no hauria de ser únicament si una mare facilita el contacte entre un xiquet i el seu pare, sinó si eixe contacte és realment segur per a eixe xiquet.
Un altre dels missatges més inspiradors va arribar de Adine Samadi, de Roks (Suècia): «The main impact menges when we believe her and believe IN her». Protegir les víctimes menors és imprescindible. Però també ho és creure en elles, en la seua capacitat per a reconstruir les seues vides i contribuir a la transformació social.
Davant sistemes que sovint treballen de manera aïllada, moltes veus van reclamar una major coordinació entre institucions, professionals i la comunitat. Perquè la protecció no pot dependre d’actuacions desconnectades. Requerix responsabilitat compartida i compromís col·lectiu.
Durant la visita al Teatre de Dionisio, considerat el primer teatre del món, vaig descobrir que els qui no podien permetre’s l’entrada rebien ajuda de la pròpia ciutat per a assistir a les representacions. Els diàlegs i reflexions que allí tenien lloc eren considerats essencials per a la democràcia atenesa.
Potser hui necessitem recuperar eixa mateixa convicció. No ens falten evidències. No ens falten coneixements. El que necessitem són diàlegs profunds i bells i actuar col·lectivament per a convertir-los en una realitat capaç de previndre la violència abans que ocórrega.
Este article va ser publicat el passat 16 d’octubre en Diari Feminista
Imatge: Magnific
Educadora social i doctoranda en la línia de socialització preventiva de la violència i violència de gènere. Investiga la prevenció de la violència i la promoció de relacions igualitàries des d'una perspectiva socioeducativa.