Escric l’article de hui amb una indignació major de l’habitual. Potser es deu a la meua pròpia experiència com a monitor de campaments durant cinc anys i a ser plenament conscient de l’enorme responsabilitat que implica cuidar de xiquets i xiquetes. Els qui assumixen esta labor fan molt més que organitzar activitats o supervisar el temps d’oci; es convertixen en figures de i en guardians de la confiança que les famílies depositen en ells. Per això he llegit amb profunda tristesa la recent notícia sobre la investigació oberta en Biarritz contra dos monitors d’un campament, investigats per la presumpta violació i agressió sexual a menors de tres i quatre anys.
No obstant això, crec que la nostra atenció davant casos com este no ha de quedar-se únicament en l’impacte immediat de la notícia. Cada succés d’este tipus ens obliga a reflexionar sobre la necessitat de reforçar els mecanismes de protecció de la infància i de garantir que els entorns educatius, esportius i d’oci siguen verdaderament espais segurs. La immensa majoria dels professionals que treballen amb xiquets i xiquetes exercixen la seua labor amb una dedicació i un compromís exemplars. Precisament per això, és fonamental dotar a estos entorns de protocols eficaços de protecció, formació especialitzada i sòlids sistemes de supervisió que minimitzen els riscos i permeten actuar amb rapidesa davant el més mínim senyal d’alerta.
Quan ixen a la llum casos com este, la por, la indignació i el desig d’obtindre respostes immediates són reaccions naturals. No obstant això, més enllà de l’impacte emocional, també constituïxen una oportunitat per a reflexionar sobre una qüestió fonamental: com podem protegir millor la infància enfront de l’abús sexual?
La prevenció no pot començar únicament quan un cas ocupa els titulars. Ha de formar part del funcionament quotidià de tots els espais en els quals conviuen xiquets i xiquetes. Els centres educatius, els campaments d’estiu, els clubs esportius, les organitzacions juvenils i les activitats extraescolars tenen la responsabilitat d’implantar protocols clars de protecció, establir mecanismes eficaços de supervisió i garantir que el seu personal reba una formació basada en evidències científiques i actuacions d’èxit que els permeta reconéixer els senyals d’alerta i respondre de manera adequada.
La investigació del cas esmentat va començar el 17 de juliol després del testimoniatge d’un dels menors. Este fet posa de manifest, d’una banda, la importància de crear entorns segurs en els quals els xiquets i xiquetes se senten capaces de revelar experiències de violència i, per un altre, el paper crucial dels adults que saben escoltar i actuar. Qualsevol persona adulta que observe senyals d’alerta, reba una revelació o detecte comportaments preocupants té la responsabilitat ètica —i, en molts casos, també legal— d’intervindre. Això no significa dur a terme una investigació per compte propi ni assenyalar culpables, sinó comunicar la situació als professionals competents i activar els procediments establits per a la protecció de la infància. Com a societat, també tenim el deure de protegir als qui protegixen, reconeixent la violència aisladora que poden patir els qui decidixen posicionar-se al costat de les víctimes i recolzar-les.
És igualment important comprendre que la protecció de la infància no és una responsabilitat exclusiva de les institucions. Les famílies exercixen un paper essencial en fomentar una comunicació oberta amb els seus fills i filles, ensenyar-los des d’edats primerenques que el seu cos mereix respecte i assegurar-se que saben que poden parlar sobre qualsevol situació que els faça sentir incòmodes o insegurs. De la mateixa manera, la societat ha d’abandonar la idea errònia que estos delictes són excepcionals o impossibles en determinats contextos. La confiança és necessària, però mai ha de substituir a la prevenció.
Parlar de l’abús sexual infantil continua resultant incòmode, però el silenci mai ha protegit una sola víctima. La millor resposta davant notícies com esta no és viure amb por, sinó reforçar la prevenció i la protecció de la infància, millorar la formació dels qui treballen amb xiquets i xiquetes i garantir que qualsevol sospita siga investigada amb rapidesa, rigor i ple respecte a les garanties del degut procés. Només així serà possible construir entorns en els quals la infància puga créixer amb la seguretat i la protecció que mereix.
Imatge: Magnific
Este article va ser publicat en Daily27 el 22 de juliol de 2026
Investigador predoctoral FI al Departament de Sociologia de la Universitat de Barcelona