Carme Aymerich va nàixer a Barcelona, en 1915. En 1933 va obtindre el títol de mestra en la Escola Normal de la Generalitat de Catalunya. Es va educar en la innovadora Escola Blanquerna, fundada per Alexandre Galí, on se seguia la metodologia de l’escola activa. El seu interés per l’educació de l’alumnat amb necessitats especials la va portar a posar-se en contacte amb el doctor Jeroni de Moragas, metge psiquiatre que dirigix la Escola Especial Doctor Moragas. Allí va començar a fer pràctiques i a aprofundir en els mètodes clàssics Montessori i Decroly. Van ser els inicis d’una llarga trajectòria que la van portar a aprofundir en el món de la psiquiatria infantil i de la pedagogia terapèutica.
En 1959 va conéixer el moviment escultista de la mà de Núria Figueras. Va descobrir l’expressió en la seua dimensió pedagògica, i ho va definir així: “Llavors vaig descobrir el que era este camí d’eixir d’un mateix, este camí d’expressar el que tens dins, allò que està més amagat, un camí de comunicació, de connectar amb els altres. No vol dir ser un xerraire, ser més o menys divertit, no té res a veure. És aquell moviment, aquella sensació de donar-se constantment als altres, de buscar la manera de connectar, d’ajudar al tímid, al qual té poca confiança en si mateix. A la persona que es troba desorientada, no en el sentit paternalista ni de bona obra, sinó en el sentit que tots tenim dins de nosaltres uns dons que ens han sigut donats i que a moltes persones els passa la vida, la infància, la maduresa, la joventut i no els han desenrotllats, un do de comunicació, d’espontaneïtat, d’improvisació, de sensibilització. És ajudar a traure tot això. I la persona que s’expressa, que diu allò que pensa, que ho sap dir, que sap trobar les paraules, és més feliç; perquè si ens vam mostrar extravertits, la vida és més fàcil per a nosaltres”.
Veient la necessitat d’incorporar l’expressió a les escoles, va començar a difondre esta metodologia entre la resta de mestres i mestres. Fins i tot l’Ajuntament li va proposar organitzar cursos de tècniques d’expressió aplicats a l’Educació Especial. Va començar a organitzar cursos d’estiu, els primers dedicats a mestres i mestres d’Educació Especial, que després que després van passar a englobar totes les àrees escolars. En 1975 va proposar crear una escola de l’expressió destinada a mestres, mestres i altres professionals la labor dels quals incidira en l’educació i l’ensenyança de xiquets, xiquetes, jóvens i persones adultes. L´Escola d´Expressió es crea en un moment de ressorgiment dels moviments de renovació pedagògica, necessaris com a resposta en un context general contra el sistema educatiu de la dictadura.
Carme Aymerich va deixar escrit el que per a ella era saber educar: “Qualsevol professió, qualsevol treball, si es vol fer a consciència és difícil. Però la tasca d’educar en el sentit de desplegar, descobrir, desenrotllar és molt complicada, perquè necessita una projecció constant sense influenciar, una necessitat d’animar amb la finalitat d’impulsar a crear, un lliurament absolut sense perdre cap dels atributs que formen la pròpia personalitat, una imaginació sempre alerta per a captar i descobrir, i un equilibri personal que comunique una afectivitat sense paternalisme i sense protecció, però amb capacitat d’establir llaços autèntics d’amistat i confiança”.
La pedagogia de l’expressió que divulgava esta mestra sap anticipar en el temps i oferix uns recursos innovadors que poden permetre treballar a les nostres aules conceptes tan actuals com les habilitats socials, les relacions interpersonals, l’assertivitat, l’educació en l’empatia, l’entrenament en el diàleg, saber escoltar i saber comunicar amb claredat els nostres pensaments i sentiments.
Imatge: Chat GPT
Este article va ser publicat per primera vegada en Diari Feminista el 31 de maig de 2025
Assessora de Diversitat i Gènere. Professora-tutora de la UNED. Professora de Llengua i Literatura en secundària