En este tercer article sobre el UCLA Center for the Developing Adolescent ens detenim en un recurs breu, de tot just una pàgina, però molt útil per a claustres i famílies: 5 fets sobre la contribució durant l’adolescència. En el lliurament anterior véiem que, a partir dels 9 o 10 anys, el cervell entra en una etapa d’aprenentatge intens que es modela a través de les relacions. Ara el centre fa un pas més: les i els adolescents no sols necessiten rebre suport; també necessiten sentir que aporten una cosa valuosa a les persones que els envolten.
El punt de partida del recurs és clar: al llarg de l’adolescència som capaces de contribuir als altres de formes cada vegada més profundes i significatives. Però no n’hi ha prou amb contribuir. Igual d’important és tindre l’oportunitat de reflexionar sobre el que aportem i que eixa aportació siga reconeguda.
Què ens diuen estos cinc fets?
- El cervell adolescent està preparat per a ajudar. La xarxa cerebral que s’activa en les interaccions socials madura ràpidament en esta etapa i ens permet comprendre millor els sentiments, les perspectives i les necessitats d’altres persones. A més, les regions vinculades a la recompensa es tornen més reactives, de manera que ajudar ens fa sentir bé.
- L’entorn importa. En famílies i comunitats on contribuir és un valor compartit —el recurs esmenta algunes comunitats ètniques i migrants—, els jóvens semblen sentir més satisfacció en ajudar. I haver viscut la marginació per raó d’origen, gènere, orientació sexual o religió també pot despertar el propòsit d’ajudar a altres persones.
- Contribuir, i reflexionar sobre això, millora la salut mental i fins i tot la física. Els programes de servici comunitari o de mentoria reforcen els valors prosocials i el benestar. I la reflexió posterior —amb un diari, l’art, l’escriptura o el diàleg en grup— podria ser clau perquè eixos beneficis arriben també als resultats acadèmics, personals i socials.
- Algunes maneres de contribuir. Fer riure a un amic o consolar-li, ajudar a casa o amb els germans, participar en les decisions familiars, en el consell d’estudiants, en un equip o en una associació del barri.
- A les persones adultes ens correspon garantir que estes oportunitats arriben a tot l’alumnat. Tant si es tracta d’una gran causa social com de tirar una mà a una àvia a casa, com resumix el recurs: donar als altres afavorix el desenrotllament positiu dels adolescents.
Contribuir a l’aula: el que ja fem
Quan llegim el tercer punt, és quasi automàtic pensar en les tertúlies dialògiques. En elles, cada aportació s’escolta i es valora per la qualitat dels seus arguments, no per qui la fa. És exactament eixe espai de reflexió compartida, amb el reconeixement de les i els iguals, el que la ciència assenyala com a necessari.
També en els grups interactius l’alumnat contribuïx constantment: qui acaba abans no es queda esperant, sinó que ajuda els seus companys i companyes a avançar. Ajudar a aprendre és, probablement, una de les contribucions més valuoses que pot fer un adolescent a l’escola.
I què dir del Club de Valentes Violència Zero, dins del model dialògic de prevenció i resolució de conflictes: posicionar-se al costat de qui patix violència i que la comunitat el reconega públicament és contribuir, amb majúscules.
Sis claus perquè la contribució tinga sentit
Si volem aprofundir, el centre oferix un recurs complementari, Sis claus per a donar suport a la necessitat fonamental dels adolescents de contribuir als altres. En ell s’arreplega que contribuir s’ha associat a menys símptomes depressius, a relacions més sòlides entre iguals i fins i tot a un millor rendiment acadèmic. I es proposen sis criteris per a dissenyar oportunitats de contribució:
- Coherència amb els seus valors: funciona millor quan connecta amb els seus interessos i capacitats.
- Agència: que el propi alumnat participe a decidir què fer, com i com valorar-lo.
- Impacte real: encara que siga sobre una sola persona. Perquè, com advertix el text, els jóvens s’adonaran si simplement estan fent treball de farciment.
- Reflexió: individual o, millor encara, amb els seus iguals.
- Repte: propostes exigents però assolibles, que els facen sentir-se capaces.
- Connexió: les amistats importen. La investigació mostra que, quan un adolescent ajuda a uns altres en la seua vida diària, es guia pels valors prosocials dels seus amics i no pels de les persones adultes.
Esta última clau ens sembla especialment reveladora: si el grup d’iguals és qui marca el rumb, la nostra tasca és crear espais on ajudar, defendre i cuidar siga l’atractiu.
En definitiva
Durant massa temps hem mirat a l’adolescència com una etapa de riscos que cal contindre, i als adolescents com a receptors d’ajuda. La ciència del desenrotllament ens convida a canviar la mirada: són persones amb capacitat i desig d’aportar, i negar-los eixa oportunitat és negar-los una part del seu desenvolupament. Garantir que tot l’alumnat, especialment el que viu en contextos de major desigualtat, puga contribuir i veure reconeguda la seua aportació no és una qüestió de bona voluntat, sinó de rigor. Al cap i a la fi, les evidències ja existixen, a què estem esperant?
Imatge: Pexels
Doctor per la Universitat Rovira i Virgili amb una tesi sobre upstanders des de les masculinitats i l'educació per a erradicar la violència de gènere. Graduat en Magisteri d'Educació Primària.