bell hooks escriu en el seu llibre Tot sobre l’amor: noves perspectives:
«L’amor propi és el fonament de la nostra pràctica amorosa. Sense ell, els nostres altres intents d’amor fracassen.»
Al llarg dels segles, la cultura popular va anar creant coneixements sobre la importància de l’amor propi, que després van recollir els sistemes educatius com una de les seues orientacions. No obstant això, en les últimes dècades este valor tan important va ser relegat de les escoles i fins i tot denostat com a egoisme. No és casual que fora una feminista com bell hooks (nom estilitzat en minúscules per decisió de l’autora) qui el defensara contracorrent, ja que, al llarg de la història, les dones han tingut un gran paper en la defensa de l’amor propi i la seua priorització en l’educació.
bell hooks diu self-love, no self-esteem. No cau en l’error de confondre l’amor propi amb l’autoestima. Són conceptes vinculats, però no són el mateix ni en la teoria ni en la manera en què s’usen en la pràctica quotidiana de l’alumnat. En l’amor propi hi ha un major èmfasi en el benestar, en cuidar-se, en respectar-se. En l’autoestima hi ha un major èmfasi en els èxits obtinguts.
Amb freqüència, hi ha alumnat que diu que li dona autoestima enrotllar-se amb qui és més popular a la seua escola, encara que li obligue a fer més del que volia o després faça comentaris molt menyspreadors. Qui té amor propi no busca ni accepta una relació en la qual hi haja violència o falta de respecte. L’autoestima millora la vida, però en alguns casos els mitjans buscats per a obtindre-la empitjoren eixa mateixa vida. De vegades, l’autoestima porta a valorar o defensar més les pitjors relacions, les més violentes o menyspreadores, i a valorar menys o atacar les millors.
Autoestima i amor propi són imprescindibles en l’educació, però confondre-les i oblidar el saber popular acumulat sobre la importància de l’amor propi és perjudicial per a les vides de l’alumnat.