Dirty Dancing és una pel·lícula icònica de 1987 que ha marcat una fita en la història del cinema. Dirigida per Emile Ardolino i protagonitzada per Patrick Swayze i Jennifer Grey, esta pel·lícula combina una història d’amor, drama i música per a contar la història de Frances “*Baby” Houseman. Baby està de vacacions d’estiu en un *resort i s’enamora de l’instructor de ball Johnny Castle, i al llarg de l’estiu succeïxen diverses coses. La importància d’esta pel·lícula radica en la seua capacitat per a abordar profundament temes universals com les emocions humanes, l’amor, la justícia i la llibertat, entre altres. A més, es destaca per la postura valenta d’alguns personatges principals contra la violència i l’assetjament sexual.
Un article científic publicat recentment explica, a partir d’evidències científiques, com la pel·lícula aborda qüestions de gènere, en particular els models de masculinitat i feminitat. Partint d’estos personatges, s’explica com un cert model de masculinitat pot tindre conseqüències per a la salut, tant a nivell social com personal, tant per als qui usen la violència com per als qui s’oposen a ella.
S’analitza com es reflectix en la pel·lícula el llenguatge del desig associat al model de masculinitat alternativa, basat en evidències científiques. Este és el cas de Johnny, qui encarna les característiques de les noves masculinitats alternatives: és un xic segur de si mateix, coneix les seues habilitats i no té por de mostrar-les; mitjançant l’esforç, tracta de millorar les seues oportunitats de vida. A més, és un amic solidari i responsable, amb un gran respecte i desig cap a la xica que ama. El personatge associa l’atracció amb un comportament igualitari i una postura en contra de la violència.
En el cas de Baby, al principi és una xica molt insegura, però al llarg de la pel·lícula es veu que el seu autoconcepte millora, i l’article explica com és possible eixe canvi. La relació entre Johnny i Baby, l’eix principal de la qual és la dansa, l’ajuda a tindre més confiança en si mateixa, sentir-se més atractiva i segura, i atrevir-se a defendre les seues idees.
L’article també analitza els models de masculinitat tòxica, les relacions tòxiques i despectives que mostra la pel·lícula i les seues conseqüències.
Des de la perspectiva de les investigacions sobre la prevenció de la violència de gènere, esta pel·lícula utilitza el llenguatge del desig en contra de la violència, ja que situa l’atracció i el desig en relacions igualitàries (amistat, solidaritat i amor) i no en relacions tòxiques.
Per això, pot ser una pel·lícula molt adequada, acompanyada de l’article, per a compartir amb la nostra família, amics, estudiants o amb els qui vulguem, i continuar somiant amb les relacions que desitgem.
[Este article va ser publicat per primera vegada en Kaiera el 31 de maig de 2024]
[Imatge: Dreamvisions86 en Deviantart]
Professora i investigadora en Educació a la Universitat del País Basc