Ramón Flecha és investigador número 1 del rànquing científic internacional Google Scholar en les categories de gender violence i social impact (violència de gènere i impacte social, respectivament). Director del projecte marc europeu Horizon 2020 ALLINTERACT, sobre ampliar i diversificar la participació ciutadana a la ciència. Creador del projecte Comunitats d’Aprenentatge, l’impacte del qual arriba al voltant de 9.000 escoles a tot el món i les grans millores del qual han estat reconegudes a nivell científic, polític i social.
És un honor llançar el Periódico Educación. Quin diria que és el principal problema amb el sistema educatiu espanyol? Passa el mateix a tots els països?
El principal problema és que no es donen a conéixer a les escoles les actuacions que les evidències científiques internacionals han demostrat que generen més èxit en aprenentatges instrumentals, valors, emocions i sentiments; és el mateix problema que es crearia al dret a la salut si no es donaren a conéixer les vacunes i els tractaments que el milloren. Aquesta situació genera que Espanya isca molt millor en avaluacions dels serveis de salut que en les avaluacions de la seua educació. També passa això en altres països, però no en els que aconsegueixen més millores de resultats.
Moltes persones es pregunten avui dia què passa amb l’educació. Sembla evident que les reformes educatives espanyoles no milloren els resultats. Com s’ha arribat a aquesta situació al llarg de la història?
No cal dir que les universitats franquistes no proporcionaven aquestes evidències científiques sinó que es basaven en faules que beneficiaven els que arribaven a ocupar càtedres amb sistemes de selecció gens meritocràtics. Durant la transició hi va haver un canvi de persones, però no de sistema; seguien accedint a càtedres persones sense mèrits que van aconseguir que la formació de professionals d’educació, universitària i no universitària, es basara en faules i no en evidències científiques internacionals. Amb algunes honroses excepcions, les reformes es basen en aquests catedràtics ocurrents totalment desconeguts a la comunitat científica internacional.
Pot compartir algunes claus que podrien donar una empenta als resultats? ¿Servirien aquestes claus per a tots els centres educatius?
Per sort, la principal clau ja està començant. El professorat, alumnat, familiars, responsables institucionals ja estan tenint accés lliure i gratuït a les evidències científiques internacionals publicades a les revistes científiques de Harvard o Cambridge. Així descobreixen que moltes actuacions educatives en què es forma professionals són faules que empitjoren els resultats.
Què hi ha de la formació del professorat? De vegades sembla que un corrent pedagògic o una metodologia nova ens portarà la solució però amb el pas dels anys en deixem de sentir meravelles. Com podem distingir què funciona del que no?
El criteri per a diferenciar-lo en la formació del professorat és molt clar. Hi ha evidència científica publicada que qui imparteix aquesta formació ha millorat els resultats d’alguna escola? Encara que no els haja millorat personalment, hi ha evidència científica publicada que el que diu ha millorat alguns resultats en alguna escola? Si la resposta és no, vol dir que aquesta formació empitjora els resultats en comptes de millorar-los.
És com en altres àmbits, com per exemple durant la pandèmia, que moltes persones van creure faules que eren contràries a les evidències científiques? Quina és la responsabilitat que tenim els mitjans de comunicació en aquest assumpte?
Malauradament, la gran majoria del que publiquen els mitjans sobre educació a Espanya es basa en les faules dels catedràtics ocurrents i perjudica seriosament l’educació. Fins i tot alguns mitjans que porten el nom “educació” en el títol es dediquen a difondre aquestes faules i es comporten contràriament als valors consensuats en l’educació fins i tot atacant les víctimes d’assetjament sexual i els que els donen suport.
