…per a eliminar la desigualtat
Juana Paula Manso de Noronha va nàixer a Buenos Aires, en 1819. La veritat és que la protagonista de l’article de hui, malgrat fer una gran faena, no va ser reconeguda en el seu temps, i encara hui continua sent bastant desconeguda, tot i que moltes escoles porten el seu nom. Esta dona va ser escriptora, traductora, periodista, mestra i precursora del feminisme a l’Argentina, l’Uruguai i el Brasil.
Des de la seua infància va tindre un gran interés per aprendre. De fet, va aprendre molt prompte a llegir i escriure. En classe s’avorria perquè no li agradava la forma d’ensenyança, fins i tot van arribar a suspendre-li algun examen perquè no sabia de memòria l’alfabet, encara que llegia molt amb l’afany d’aprendre. Va continuar formant-se pel seu compte, de manera que als catorze anys va traduir dos llibres del francés, que el seu pare es va ocupar que foren impresos. Així mateix, estudiava música i escrivia poemes que, en més d’una ocasió, va publicar en periòdics.
Participava en reunions amb escriptors, on ho feia d’igual a igual, en un moment històric en què això estava vedat a les dones. Escrivia lletres de música, i va publicar la novel·la Misterios del Plata. Entre 1852 i 1854 va dirigir al Brasil O Jornal dones Senhoras, un dels primers periòdics de Llatinoamèrica destinats al públic femení. Va tornar a Buenos Aires i en 1854 va fundar Álbum de Señoritas. En estos mitjans va exposar les seues idees d’igualtat de la dona i, d’altra banda, de l’educació popular; és a dir, l’educació per a tots els xiquets i xiquetes.
Juana va portar al seu país noves idees i experiències que pensava que podien servir per a establir les bases d’una societat més justa, però van ser rebutjades. Deia que l’educació per a tots eliminava la desigualtat, feia crítiques als governs per no invertir en educació i reclamava els mateixos drets per a les dones i els xiquets i xiquetes. En la seua novel·la La familia del comendador va explicar la seua postura contra l’esclavitud, però no va ser ben rebuda al seu país, que va continuar ignorant-la i va prendre les seues paraules com un escàndol.
Va conéixer a Domingo Faustino Sarmiento, que sempre li va donar suport, fins i tot la va nomenar directora d’una escola per a xiquets i xiquetes. Des d’eixe moment es va dedicar totalment a l’educació: va ensenyar, va dirigir una escola per als dos sexes, va desenrotllar nous plans d’estudi en diverses escoles, va supervisar i va millorar la labor dels mestres, va promoure la creació de jardins d’infants, va crear biblioteques populars, va oferir xarrades, va traduir obres d’educació… Va aconseguir avançar amb escoles mixtes, el registre d’assistència, l’eliminació de castics corporals i l’ensenyança de l’anglés, entre altres qüestions.
Malgrat el seu treball a favor dels més desfavorits, no va ser reconeguda al seu país i fins i tot va ser agredida en alguna ocasió.
Al final de les seues vida, malgrat sentir-se feble i estar malalta, va continuar ensenyant a llegir i a escriure als xiquets i xiquetes que vivien en el seu humil barri, fins als seus últims dies.
[Este article va ser publicat per primera vegada en Diario Feminista el 25 de gener de 2020]
[Imatge generada amb IA en Gemini]
Assessora de Diversitat i Gènere. Professora-tutora de la UNED. Professora de Llengua i Literatura en secundària