El 15 de febrer es commemora el Dia Internacional del Càncer Infantil. Un diagnòstic que, paradoxalment, no es deté i continua afectant milers de xiquets i xiquetes a tot el món, provocant efectes secundaris en la socialització i en les seues rutines. Per a les famílies, el personal docent, la infància i l’adolescència, l’absentisme escolar provocat per aquesta patologia és una inquietud persistent.
Fins a la data, posseïm escasses investigacions que avalen metodologies pedagògiques o possibles intervencions indicades per a períodes en els quals l’alumnat vorà compromesa la seua assistència regular a les classes. No obstant això, existixen ja diversos avanços tecnològics que van permetre durant la COVID-19 el seguiment de les classes; van funcionar amb més o menys eficàcia.
En els últims temps, a més de disposar de plataformes com Teams o Google Docs per a fer possible l’aprenentatge síncron i remot, s’ha desenvolupat una proposta innovadora que pretén fer accessible l’ensenyament a l’alumnat amb càncer. Són els robots de telepresència, que han resultat ser una útil eina mediadora. A través d’aquesta tecnologia, l’alumnat que no pot acudir físicament a l’aula a causa d’un ingrés hospitalari, un tractament oncològic o una situació de confinament pot connectar-se i formar part de l’experiència educativa, atorgant-los l’oportunitat de mantindre el nivell del rendiment acadèmic. Malgrat no poder comparar aquest tipus de modalitat amb la presencialitat, es tracta d’una proposta que ha demostrat augmentar la motivació de l’alumnat malalt, així com la inclusió educativa i la igualtat d’oportunitats.
La infància i l’adolescència afectada per les conseqüències del càncer han de vore garantit el seu dret a educació. Per això, és recomanable advocar per més mesures que donen suport a la proximitat amb l’entorn escolar i la vinculació activa entre iguals. Els treballs en grup s’han desenvolupat satisfactòriament, d’igual mode que ha ocorregut amb la participació o la mostra d’emocions a la resta del grup; aquests robots compten amb funcionalitats que permeten expressar emocions, o la voluntat d’alçar la mà en classe per a fer una intervenció.
Existixen desafiaments com l’estructura pedagògica, les competències digitals, l’espacialitat o la resistència al canvi, que dificulten la consecució fluida de la modalitat híbrida. És per aquest motiu que tant el personal docent com l’alumnat requerixen formació en TIC, a més que les infraestructures reunisquen condicions per a desenvolupar-se amb normalitat, i que existisca major responsabilitat des de tota la comunitat educativa, per a mitigar la càrrega de les parts més implicades.
Es tracta de comprometre’s col·lectivament per a fomentar una educació accessible, per a tot l’alumnat, en qualsevol circumstància; observar el seu context i posseir o adquirir les eines per a adaptar-se a ell.
Estudiant de 3r de Pedagogia de la Facultat de Filosofia i Ciències de l'Educació de la Universitat de València.