Hi ha reptes socials persistents als quals donar resposta.Un dels més efervescents per la seua magnitud i gravetat és el cas de l’assetjament sexual. En alguns centres educatius l’educació sexual es presenta com la solució a aquest problema, i en conseqüència afloren les xarrades i tallers en relació al tema. Estem a temps d’afrontar un nou curs i fer-ho més alliberador, però és imprescindible que ens qüestionem la imposició de determinada educació sexual en els centres.
Per exemple, si estàs en un autobús, se senta una persona al teu costat i comença a parlar-te de com col·locar un preservatiu, com tindre sexe de manera segura, què no has de fer per a gaudir… Què pensaries? Quina reacció tindries? Quin dret tindria aquesta persona per a entremetre’s en la teua vida? Aleshores, t’estranya que algunes xiquetes se senten incòmodes quan fem tallers o xarrades de “educació sexual” en els instituts, basades en eixes mateixes idees i pràctiques? De fet, parlant amb les i els adolescents la seua opinió és clara: estan fartes i farts de les classes d’educació sexual, obertament afirmen: “no serveixen per a res…”
Qui imparteix les classes d’educació sexual? Amb quins criteris se’ls designa expertes o experts d’aquest tema? La realitat és que, en aquests tallers, el sexe es presenta de manera esbiaixada i dogmàtica, deixant poc a la imaginació, a la creativitat de cada persona… I això ens porta a més dubtes: quines relacions tenen o han tingut les persones que imparteixen els tallers? Per què obliguem a parlar a les i els joves? Massa dubtes en relació al plantejament actual de l’educació sexual. Dubtes plantejats únicament si ens centrem en unes certes dinàmiques educatives, ja que si ens basem en les evidències científiques internacionals aquestes preguntes estan superades. Les investigacions feministes ja fa dècades que demostren la necessitat de la col·laboració i el diàleg entre la família (comunitat), alumnat i professorat entorn de les evidències científiques per a superar els reptes educatius en l’educació sexual.
En definitiva, tenim per davant un curs prometedor per a generar diàlegs, espais de confiança lliures de violència i superar la imposició de les ocurrències i la coerció de la llibertat. Un any per a superar el discurs coercitiu i de doble moral d’unes certes persones que imposen xarrades i tallers per a parlar de sexe, concretament, de la seua visió del sexe. Serem valents per a generar en els nostres centres espais realment alliberadors de violència, basats en actuacions d’èxit? O preferim posar pegats superficials per a no tindre nosaltres diàlegs realment transformadors i alliberadors?