Recorde el meu inici com a mestra d’educació especial: plena d’il·lusió i passió per aprendre. Molts anys després, puc comprovar que seguisc igual d’apassionada per la feina i aprenent. Però alguna cosa ha canviat: és possible donar una educació de qualitat als alumnes, sense posar límits, tenir l’actitud que tot és possible i per això ho intentarem.
Els avanços científics també arriben afortunadament a l’esfera de l’educació i és el que ens fa millorar com a docents i oferir al nostre alumnat el més recent i evidenciat que afavorisca l’aprenentatge.
Des de fa anys, al meu centre d’educació especial actual, impulsem les actuacions educatives d’èxit dins del model de l’aprenentatge dialògic. La primera vegada que amb un grup d’alumnes vam crear el club de valents violència zero i ens vam iniciar a les tertúlies literàries dialògiques, va començar un procés de transformació en un alumne en concret (i a la seua família) que va ocasionar la meua pròpia transformació personal i professional.
Al meu alumne no li agradava vindre a escola; tenia baixa autoestima, no se sentia segur, tenia dificultats per a expressar-se davant de situacions conflictives, problemes de conducta a casa i falta de comunicació amb la seua mare. El club de valents violència zero li va proporcionar un ambient segur i de confiança on sabia que seria escoltat si tenia un problema, que entre tots i totes podríem trobar la solució, dialogant. També va fomentar en ell i en els seus companys i companyes la consciència de grup. Sentir-se pertanyent al club, on rebien el suport dels seus iguals, va contribuir a establir llaços d’amistat entre ells i elles i a créixer en solidaritat.
Abans que finalitzara el curs, el canvi en l’alumne era ja molt evident tant a l’escola com a casa seua. Volia vindre cada dia a classe. Denunciava qualsevol maltractament que li pogueren ocasionar al pati, perquè sabia que actuaríem i tindria ajuda. Ell mateix va ser capaç de posicionar-se per protegir una companya.
Gràcies a preparar les tertúlies amb la seua mare i llegir junts cada setmana, la relació entre tots dos va millorar significativament i molt emocionada m’ho relatava un dia ella: “Ens arrupim a llegir al llit les pàgines que toquen, i és un moment molt bonic” .
És possible contribuir al desenvolupament integral del nostre alumnat, parant especial atenció als que es troben en situació de vulnerabilitat a la societat de la informació i del risc en què vivim; oferint-los una educació de qualitat basada en evidències científiques, que s’allunye de les metodologies individualistes i proporcione un aprenentatge basat en altes expectatives i amb interaccions de qualitat al seu entorn.
La meua transformació personal i professional va consistir a creure que tot és possible, que cada dia ens espera alguna cosa bona. Canviant la mirada cap a l’alumnat, veure possibilitats on abans només hi havia dificultats.
