Sandra Racionero-Plaza té un doble doctorat en Psicología i Currículum per la University of Wisconsin-Madison. És professora en la Universitat de Barcelona, investigadora en socioneurociència i la 8ª científica del món en child sexual abuse.
Què és un neuromite? Pots posar alguns exemples de neuromites a l’educació?
Segons el document de l’OECD “Understanding the Brain Towards a New Learning Science” (2002), un neuromite en educació fa referència a una comprensió o lectura errònia i fins i tot a una deformació deliberada d’evidències de la neurociència per a la seva aplicació a l’educació. Un exemple típic de neuromite a l’educació és la dominància d’un hemisferi cerebral. Però més enllà dels neuromites són encara més preocupants els neuroedumites, que són conceptes erronis a l’educació generats per neurocientífics que parlen i escriuen sobre les conseqüències del coneixement neurocientífic per a l’educació i que no coneixen la literatura científica en educació. En extrapolar evidències de la neurociència a l’educació, cometen greus errors, fent afirmacions que contradiuen tant l’evidència científica al seu propi camp, la neurociència, com en educació. Un exemple de neuroedumite és afirmar que els deures o l’èmfasi en l’aprenentatge instrumental provoquen estrés cerebral. Normalment, les persones que desenvolupen aquests neuroedumites són personal investigador en neurociència poc referenciat a la comunitat científica internacional. Els grans neurocientífics no solen parlar del que no saben. És bàsic en l’ètica científica.
Quines implicacions negatives pot tindre el fet de creure en aquests neuromites i neuroedumites?
Entre altres, robar la possibilitat d’assolir nivells superiors de desenvolupament cognitiu a alguns estudiants, destruir-ne les emocions i potenciar la violència de gènere i els abusos sexuals. Però cal aclarir que el professorat és víctima de formadors o formadores que cometen aquests neuroedumites o els reprodueixen. Jo mateixa m’he trobat en conferències en què després de desmentir el neuroedumite que abans assenyalava, professorat se m’ha acostat a donar-me les gràcies perquè havien reorganitzat l’horari escolar perquè les xiquetes i els xiquets s’avorriren, qüestió que, segons aquest neurocientífic espanyol que els va formar, és necessària per tal d’aprendre. Si es llegeix Santiago Ramon i Cajal, fundador de la neurociència moderna, ens diu que cal despertar les neurones adormides, que cal fer-les vibrar amb nobles i elevades inquietuds. El contrari d’avorrir-se.
Quines serien les alternatives, basades en la ciència, per a fugir d’aquests neuroedumites?
Una, el professorat ha de demanar a aquests formadors que els donen evidències científiques d’impacte social d’això que diuen. Si la consigna és que l’alumnat s’avorrisca, que demanen a quins centres educatius aquesta proposta ha generat millors nivells de rendiment acadèmic per a tot l’alumnat, i millor convivència. Segon, tertúlies pedagògiques dialògiques, en què el professorat llig directament els premis Nobel de neurociència, com Eric Kandel i Rita Levi-Montalcini, i els comenta en grup. Articles publicats a revistes científiques de primer quartil JCR donen evidències de com aquestes tertúlies milloren l’aprenentatge i el desenvolupament de l’alumnat.
